Iniciativa privada i canvi climàtic.

Últimament ens estem acostumant a sentir parlar del Canvi climàtic com de quelcom quasi irreversible. A fi de lluitar contra l'escalfament global, els Estats fan Cimeres per intentar consensuar polítiques tendents a fer que les emissions a l'atmosfera terrestre siguin les mínimes encara que, de moment, no acabin d'arribar a cap acord ferm. Malgrat tot, hi ha una cosa que, de moment, potser no s'està valorant prou, el gran poder de la Iniciativa Privada en qualsevol assumpte, i aquest no ha de ser cap excepció.

Recordo que una de les primeres vegades que vaig sentir parlar dels efectes nocius de l'augment de la contaminació atmosfèrica i de la seva influència vers un possible i dramàtic canvi climatològic a la Terra va ser d'infant tot veient per televisió la mítica sèrie dels anys vuitanta, "COSMOS". En aquesta sèrie televisiva, i en el llibre publicat després, el gran astrònom nord-americà, avui malauradament difunt, Carl Sagan, va posar els casos dels planetes Venus i Mart com a exemples de què passa quan els nivells de CO₂ presents a una atmosfera es disparen.

Els casos dels dos planetes més pròxims a la Terra són paradigmàtics, per un costat tenim Venus, un planeta quasi idèntic en grandària a la Terra i situat, com el nostre planeta, en l'anomenada "zona habitable" del Sistema Solar, encara que una mica més a prop del Sol que el nostre planeta; per l'altre costat tenim a Mart, també situat en la "zona habitable", encara que més lluny del Sol que la Terra i que Venus. Venus té una atmosfera composta principalment de CO₂ i això fa que pateixi d'un "efecte hivernacle" brutal que es tradueix en un clima realment infernal, amb temperatures en la seva superfície que ronden els 400 graus centígrads i pressions arran de sòl d'unes noranta atmosferes; el mateix Carl Sagan va resumir el clima venusià en una simple frase que venia a dir més o menys el següent:

En lloc de ser el planeta plàcid que els antics imaginaven, Venus és el lloc del Sistema Solar més paregut a l'infern.

El cas de Mart és invers al de Venus, també té una atmosfera composta en la seva majoria per CO₂ però, a causa de la seva major llunyania del Sol i la seva petita mida, no ha sigut capaç de retenir una atmosfera tan densa com la de Venus o la Terra; el resultat, un desert fred i sec amb temperatures mitjanes anuals inferiors als zero graus centígrads.

En aquests temps es parla i molt del Canvi Climàtic, un fenomen que quasi ningú dubta que s'està produint i del què en comencem a notar els efectes, un d'ells és l'anomenat "escalfament global". Aquest escalfament global ve provocat en gran part per l'increment en els nivells de CO₂ a l'atmosfera terrestre fruit de les nostres activitats que fa que l'efecte hivernacle s'incrementi i, per tant, incrementi la temperatura mitjana del planeta. L'escalfament global no és de cap broma si tenim en compte que podria fer que les capes de glaç de Groenlàndia i l'Antàrtida en fonguessin i que, per tant, augmentés el nivell del mar uns quants metres i tanmateix això només seria el començament, ja que a això caldria afegir el desglaç gradual del subsòl siberià congelat, conegut com a "Permagel", que alliberaria tones i tones de CO₂ i metà a l'atmosfera, incrementant encara més l'efecte hivernacle i accelerant i realimentant el procés, mala cosa. Fins on podria arribar la pujada global de la temperatura?, no se sap prou bé, però si mirem l'exemple de Venus, podem veure un esfereïdor exemple de fins on pot arribar el CO₂ i l'efecte hivernacle si les quantitats d'aquest gas presents a l'atmosfera es disparen incontroladament.

Els governs dels Estats fan cimeres per parlar del Canvi Climàtic i per consensuar polítiques adequades contra el fenomen, i això està molt bé, però obvia una de les característiques de l'Ésser Humà que fa que moltes vegades s'actuï per interès propi i de manera curt-placista; és a dir, que si no hi ha un benefici tangible a la vista, difícilment es mogui res més enllà de declaracions solemnes i grandiloqüents i un procés de canvi climàtic pot durar vàries generacions, és a dir, que parlem de quelcom a molt llarg termini.

Ara bé, i si la solució depengués d'inventar alguna cosa, en tenir alguna "idea feliç" que fos rendible econòmicament, que permetés guanyar diners amb ella i que, de retruc, ajudés el planeta a anar superant aquesta situació? Evidentment, a priori semblaria una quimera, però no obligatòriament hauria de ser així; fa uns dies, tot escoltant la ràdio, vaig sentir una notícia que deia que el fundador d'IBM, Bill Gates, estava invertint en certes plantes industrials a desenvolupar en un futur pròxim les quals, un cop desenvolupades, podrien captar el CO₂ de l'atmosfera per produir, després d'una sèrie de reaccions químiques, bio-combustibles i d'altres derivats del carboni. Quan ho vaig escoltar, de seguida vaig pensar que el sr. Gates, a banda d'un gran empresari, és també un visionari i que no li falta raó, la idea em sembla realment genial, no se m'acut res més útil al planeta i a nosaltres mateixos que convertir una brutícia, un subproducte de les nostres activitats, un gas que enverina l'atmosfera, en quelcom rendible, que doni beneficis i que a més, generi ocupació.

Bill Gates. Font: Wikipèdia.

Ja sabem que quan parlem de temes d'economia l'Ésser Humà és capaç com a Societat de treure diners de sota les pedres però sempre en benefici propi, sempre si és capaç de veure-hi algun benefici evident. Si en lloc de "sota les pedres" som capaços de fer-ho de l'aire i , aprofitant l'avinentesa, depurem una mica l'atmosfera tot produint compostos comercialitzables i rendibles, no puc pensar en millor aportació a llarg termini per col·laborar a reduir l'escalfament global. L'exemple de la idea del sr. Gates no deixa de ser això, un exemple, però penso que marca un cert camí a seguir, no s'ha de confiar només en la iniciativa dels Estats o en els canvis en els hàbits socials a l'hora de lluitar contra el Canvi Climàtic, també cal redirigir els esforços productius vers activitats rendibles que permetin superar la dependència actual dels combustibles fòssils, o bé, vers noves i insospitades activitats que facin aparèixer oportunitats de beneficis econòmics, de bones rendibilitats d'allà on ara només sabem veure un gran problema, és a dir, convertir les dificultats en oportunitats i trobar aquell puntet de llum dintre de la foscor general. Tant de bo sigui així.

Tortosa, 7-1-2020 Economista C.E.C. núm 13147