Ni el caos ni el azar…

No, no son el caos, ni tampoco el azar, los causantes de esta pesadilla.
Lo es el carácter retrógrado de la actual mayoría parlamentaria. Y esto no es responsabilidad del caos, ni tampoco del azar. Lo es de la inconfundible, histórica -más bien dicho, ahistórica…- y suicida división de la izquierda, de las personas progresistas o, sencillamente, de los demócratas.
Y de aquellos que pretenden tener un mínimo de perspectiva científica a la hora de construir alguna mirada, desnudada de dogmas, alrededor de los interrogantes que suscita la existencia humana, y la propia estructura de aquello que, antes, se denominaba universo…
Antes, porqué, según los actuales parámetros de la ciencia física contemporánea, y de sus modelizaciones matemáticas, ya no se puede hablar tan sólo de universo… Parece, pues, bastante evidente que, de universos -paralelos, múltiplos, diferentes, inconocidos, probables…- hay más de un montón. Son incontables. Y, por eso, más vale hablar de multiverso, cuando se intenta definir cuál es el paradigma contextual dentro del cual nos encontramos estos pequeñitos habitantes de este pequeñito planeta, en esta pequeña y marginal galaxia, dentro de un cúmulo de muchísimas más… Y, según dicen los científicos, todo esto es ilimitado, es decir, sin límites temporales, sin principio, por lo tanto, sin causa, sin creación… Entenderlo un poco -suponiendo que esto sea posible en la escasa dimensión temporal de la existencia humana- tiene que ver con posibilitar el acceso a una formación llena, integral, nítida y aliena a cualquier deformación en la cual haya visiones mitológicas que pretendan tener la exclusiva de la interpretación de la realidad. Por eso, es no sólo democráticamente imprescindible, sino pedagógicamente necesario que la educación se enmarque en un contexto de laicidad y de fomento de la investigación, de crítica y contraste libre de las ideas -incluyendo, también, aquellas que dicen tener una sola versión de las cosas-, de impulso a la investigación, de favorecimiento del pensamiento libre. Bien, esto es redundante, no hay pensamiento si no es libre. En ausencia de libertad quizás puede haber algún tipo de erudición, pero no de pensamiento.
Cargarse la Educación para la Ciudadanía, que abría la posibilidad de fomentar el razonamiento crítico y, por lo tanto, la autoformación del espíritu de ciudadanía, era imprescindible, pues, para llegar allá donde se ha querido llegar por parte del actual gobierno conservador. No, más bien ultraconservador, reaccionario, está claro. El nuevo diseño de la llamada asignatura de Religión tiene muy claro su objetivo: imponer, desde la enseñanza primaria, una fórmula de adoctrinamiento dogmático que excluya otras interpretaciones del uni… No, del multiverso… Por eso, además de decir que se quiere introducir la memorización de algunas fórmulas de petición y agradecimiento que los niños y las niñas tendrían que aprenderse –de esto siempre se ha dicho la oración (no gramatical), la plegaria…-, se afirma, también, que el origen del universo (…?) no es el caos, ni el azar, sino un acto de creación, ante el cual los niños y niñas se tienen que sentir maravillados. Para proceder, después, a la adoración. Esto no implica que -cómo hemos defendido siempre desde la laicidad “contundente”- no sea necesario el estudio histórico de las culturas religiosas -de todas, ¿eh?- para obtener una formación llena que permita interpretar muchos de los signos culturales, estéticos y tradicionales de nuestras sociedades. Esto es evidente y, aparte, es muy interesante. Rechazando frontalmente, pero, la imposición de una lectura dogmática y excluyendo de una cualquiera de estas interpretaciones.
Por otro lado, probablemente es cierto que todo este tinglado es maravilloso, con sus contradicciones. Pero es dramático que, todavía, hoy, haya quien se emperre en negar aquello que ya afirmaba Anaximandre, entre los siglos VII y VI antes de la era actual: el principio de conocimiento de la estructura de la realidad es la ”apeiron”, es decir, la ilimitación. Si no hay límite, no hay principio. No hay acto de creación. Imponer una teoría dogmática, revestirla de la angustia de la creencia religiosa y pretender que los niños y las niñas tengan que rendirle algo pareciendo a la adoración es, obviamente, un acto de violencia psicológica contra los más indefensos en razón de su edad. Los “responsables” actuales del Ministerio de Educación, con la ayuda cándida, turbia, tibia y sombría de la actual Consellería de Enseñanza -que “confía” en la aplicación sensata que haga “la Iglesia catalana”…-saben muy bien que, todo ello, no es obra del caos. Ni del azar. No es el caos ni el azar los que lo determinan, no. Son los intereses de aquellos grupos de poder, tan muy representados en los actuales gobiernos, de aquí y de allá, que saben perfectamente que el mejor que los puede pasar es recortar, además de los derechos sociales, el acceso al pensamiento. Y promover la falsificación de la información, la destrucción de la razón, la obstrucción de la raíz crítica que impulsa el derecho de ciudadanía. Y que hace posible el ejercicio de la libertad. Cómo decía una pancarta exhibida en la manifestación de estudiantes en protesta por el intento de imponer un modelo regresivo de reforma universitaria: “Señor Wert: Dimitir no es un nombre ruso”. Vicenç Molina Fuente: Blog “Espai de llibertat” de la Fundación Francesc Ferrer i Guàrdia Traducción al castellano: El Masón Aprendiz 
_______________________________________________________________________
Ni el caos ni l’atzar… No, no són el caos, ni tampoc l’atzar, els causants d’aquest malson.

Ho és el caràcter retrògrad de l’actual majoria parlamentària. I això no és pas responsabilitat del caos, ni tampoc de l’atzar. Ho és de la inconfusible, històrica –més ben dit, ahistòrica…- i suïcida divisió de l’esquerra, de les persones progressistes o, senzillament, dels demòcrates. I d’aquells que pretenen tenir un mínim de perspectiva científica a l’hora de construir alguna mirada, despullada de dogmes, al voltant dels interrogants que suscita l’existència humana, i la pròpia estructura d’allò que, abans, s’anomenava univers… Abans, perquè, segons els actuals paràmetres de la ciència física contemporània, i de les seves modelitzacions matemàtiques, ja no es pot parlar tan sols d’univers… Sembla, doncs, bastant evident que, d’universos –paral·lels, múltiples, diferents, inconeguts, probables…- n’hi ha més d’un fotimer. Són incomptables. I, per això, més val parlar de multivers, quan s’intenta definir quin és el paradigma contextual dins el qual ens trobem aquests petitets habitants d’aquest petitet planeta, en aquesta petita i marginal galàxia, dins un cúmul de moltíssimes més… I, segons diuen els científics, tot això és il·limitat, és a dir, sense límits temporals, sense principi, per tant, sense causa, sense creació… Entendre-ho una mica –suposant que això sigui possible en l’escassa dimensió temporal de l’existència humana- té a veure amb possibilitar l’accés a una formació plena, integral, nítida i aliena a qualsevol deformació en la qual hi hagi visions mitològiques que pretenguin tenir l’exclusiva de la interpretació de la realitat. Per això, és no només democràticament imprescindible, sinó pedagògicament necessari que l’educació s’emmarqui en un context de laïcitat i de foment de la investigació, de crítica i contrast lliure de les idees –incloent-hi, també, aquelles que diuen tenir una sola versió de les coses-, d’impuls a la recerca, d’afavoriment del pensament lliure. Bé, això és redundant, no hi ha pensament si no és lliure. En absència de llibertat potser pot haver-hi alguna mena d’erudició, però no pas de pensament. Carregar-se l’Educació per a la Ciutadania, que obria la possibilitat de fomentar el raonament crític i, per tant, l’autoformació de l’esperit de ciutadania, era imprescindible, doncs, per arribar allà on s’ha volgut arribar per part de l’actual govern conservador. No, més aviat ultraconservador, reaccionari, és clar. El nou disseny de l’anomenada assignatura de Religió té molt clar el seu objectiu: imposar, des de l’ensenyament primari, una fórmula d’adoctrinament dogmàtic que exclogui altres interpretacions de l’uni… No, del multivers… Per això, a més a més de dir que es vol introduir la memorització d’algunes fórmules de petició i agraïment que els nens i les nenes haurien d’aprendre’s –d’això sempre se n’ha dit l’oració (no pas gramatical), la pregària…-, s’afirma, també, que l’origen de l’univers (…?) no és pas el caos, ni l’atzar, sinó un acte de creació, davant del qual els nens i nenes s’han de sentir meravellats. Per tal de procedir, després, a l’adoració. Això no implica que –com hem defensat sempre des de la laïcitat “contundent”- no sigui necessari l’estudi històric de les cultures religioses –de totes, eh?- per tal d’obtenir una formació plena que permeti interpretar molts dels signes culturals, estètics i tradicionals de les nostres societats. Això és evident i, a part, és molt interessant. Rebutjant frontalment, però, la imposició d’una lectura dogmàtica i excloent d’una qualsevol d’aquestes interpretacions. D’altra banda, probablement és cert que tot aquest tinglado és meravellós, amb les seves contradiccions. Però és dramàtic que, encara, avui, hi hagi qui s’entesti a negar allò que ja afirmava Anaximandre, entre els segles VII i VI abans de l’era actual: el principi de coneixement de l’estructura de la realitat és l’”apeiron”, és a dir, la il·limitació. Si no hi ha límit, no hi ha principi. No hi ha acte de creació. Imposar una teoria dogmàtica, revestir-la de l’angoixa de la creença religiosa i pretendre que els nens i les nenes hagin de retre-li alguna cosa semblant a l’adoració és, òbviament, un acte de violència psicològica contra els més indefensos en raó de la seva edat. Els “responsables” actuals del Ministeri d’Educació, amb l’ajut càndid, tèrbol, tebi i ombrívol de l’actual Conselleria d’Ensenyament –que “confia” en l’aplicació assenyada que en faci “l’Església catalana”…- saben molt bé que, tot plegat, no és obra del caos. Ni de’atzar. No és pas el caos ni l’atzar els que ho determinen, no. Són els interessos d’aquells grups de poder, tan ben representats en els actuals governs, d’aquí i d’allà, que saben perfectament que el millor que els pot passar és retallar, a més a més dels drets socials, l’accés al pensament. I promoure la falsificació de la informació, la destrucció de la raó, l’obstrucció de l’arrel crítica que impulsa el dret de ciutadania. I que fa possible l’exercici de la llibertat. Com deia una pancarta exhibida en la manifestació d’estudiants en protesta per l’intent d’imposar un model regressiu de reforma universitària: “Señor Wert: Dimitir no es un nombre ruso”.

Vicenç Molina
Font: Bloc “Espai de llibertat” de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia