Temps complicats.

Vivim una situació insòlita, mai abans s'havia arribat al punt d'haver de prendre aquestes dràstiques mesures per a lluitar contra una crisi sanitària sense precedents en la Societat desenvolupada actual. És tan insòlita la situació, que per a trobar una de semblant ens hauríem de remuntar a fa més de cent anys, a la pandèmia de la mal anomenada "grip espanyola" o, fins i tot, més enllà i encara així, la situació de llavors és molt diferent de l'actual.

En una situació com aquesta, la decisió de qualsevol govern que es pugui anomenar com a tal ha de ser sempre intentar preservar al màxim la salut del seu poble, dels seus ciutadans, per això, vagi per endavant que estic totalment d'acord que la millor manera d'intentar parar els contagis de la malaltia del coronavirus és intentar limitar al màxim el contacte social entre els ciutadans. No obstant això, aquesta limitació social està portant inexorablement a una aturada econòmica sense precedents, una aturada que es va allargant en el temps i que amenaça, sense dubtes, amb una recessió sense antecedents moderns.

Sembla lògic, si un país està gairebé sense produir durant, posem, tres mesos, el seu PIB anual, magnitud que recull la quantitat de béns i serveis produïda per una economia concreta durant un any, evidentment, es ressentirà i, per tant, si es compara aquest PIB amb el PIB de l'any anterior, any en què es va produir sense parar durant tots els dotze mesos, la balxada (recessió) quedarà clarament plasmada. En quin tant per cent de baixada es traduirà tal recessió? Difícil dir-ho, depèn del temps que duri la situació; un símil correcte sobre aquest tema seria el de l'olla bullint a la que se li apaga el foc, continuarà bullint durant una estona, després s'anirà refredant i, en tornar-li a aplicar calor, tornarà a bullir abans com menys s'hagi refredat, és a dir, quant menor hagi estat el temps en què no ha rebut calor. D'alguna manera, aquesta és la situació en aquest moment de l'economia d'aquest país, una olla que bullia a la que se li ha apagat el foc, simple i fàcil.

Un altre problema de l'actual situació consisteix en la baixada d'ingressos per impostos i l'augment de la Despesa Pública; baixen impostos perquè, entre altres coses, es consumeix moltíssim menys; augmenta la Despesa Pública perquè l'Estat ha de fer front al pagament de moltíssimes més prestacions per desocupació, subvencions i d'altres ajudes a les persones més vulnerables per l'aturada (encara que gran part de l'ajuda pública a empreses i autònoms afectats, en lloc ser directament subvencionats per l'Estat, és mitjançant aval públic als préstecs als quals aquest col·lectiu està accedint, sinó la Despesa Pública augmentaria fins a un nivell estratosfèric). Si tenim, d'una banda, un gran augment de la despesa Pública i, per l'altre, una baixada dels ingressos públics, tenim com a resultat un gran augment del Dèficit Públic.

Com pot un Govern combatre el Dèficit Públic? Pot, d'una banda, endeutar-se més, emetent Deute Públic; no obstant això, en el cas d'Espanya, no oblidem que l'import del Deute Públic quasi supera en volum al volum del PIB anual, per la qual cosa qualsevol inversor en Deute Públic espanyol exigirà en compensació un tipus d'interès remuneratori alt (l'anomenada Prima de risc) o bé, directament, no comprarà aquest Deute. D'altra banda, pot optar per una Política Monetària Expansiva, en altres paraules, posar més diners en circulació encara que això generi inflació però, en el nostre cas, no oblidem que fa ja uns vint anys que tal competència recala en el Banc central Europeu, la Política Monetària ja no és competència dels Estats membres; camí barrat, doncs. D'aquí les constants crides gairebé desesperades a l'ajut europeu per part del Presidente Sánchez reclamant els famosos "Eurobons" (deute públic europeu, doncs) que podrien ser emesos amb més garanties de col·locació que si el Regne d'Espanya els emetés pel seu propi compte i risc. És a dir, tenim una situació en la qual el Dèficit augmenta i el Gobierno no pot combatre-la mitjançant Política Monetària i on també té dificultats per a augmentar el deute Públic a causa del seu astronòmic nivell pre-coronavirus, com diriem a casa meva, "mala peça al teler".

Per tant, les conseqüències econòmiques de la situació actual seran pitjors com més temps duri aquesta, per la qual cosa no hauríem de descartar que Europa hagi de moure fitxa, però no cal oblidar que que la idea dels Eurobons seria molt bona per a les economies del Sud d'Europa però no tant per a les del Nord europeu. La diferència entre aquestes dues zones de la Unió Europea podria aprofundir-se molt més si Europa no és valenta i no preval el benefici general; en cas de no ajudar de manera efectiva es corre el risc real d'arribar al final a una intervenció de les economies del Sud, a l'estil de la què Grècia va viure en el seu moment, cosa que tindria greus conseqüències socials i de manera de vida a la població dels països afectats i crearia un ressentiment a llarg termini que, qui sap, potser significaria la fi de la Unió Europea que tots coneixem.

Personalment, espero que el seny imperi i puguem passar aquesta crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques i socials de la millor manera possible, en aquest sentit, he de dir que el recent acord pres, no sense reticències i dificultats, per l'Eurogrup, establint un fons de recuperació de cinc-cents mil milions d'euros, va en la bona direcció, encara que sigui encara aviat per a valorar la seva efectivitat real ja que encara no es coneix massa com serà el seu finançament. Mentrestant, ens toca seguir rigorosament les indicacions de les nostres Autoritats mentre duri l'actual situació d'Estat d'Alarma i esperar que el confinament actual acabi com més aviat millor sigui possible ja que ens juguem tots molt en això; la salut, el primer de tot, però després també caldrà intentar preservar la nostra manera de vida i d'Estat del Benestar.

Tortosa, 30-4-2020 Economista C.EC. núm 13147.