Vida sobre los árboles: cómo afectan las comunidades epífitas al desarrollo.

 En el próximo Congreso de la Asociación Nacional de Arboricultura, (Jardín Botánico de Madrid 2013), presentaré una ponencia con el título: Vida  sobre los árboles: cómo afectan las comunidades epífitas al desarrollo. Os adelanto el contenido de la charla con el siguiente abstract.

Aún tratándose de ejemplares más o menos aislados, los árboles no se desarrollan totalmente en solitario. Micorrizas aparte, a menudo sirven también de sustrato o sustento a infinidad de especies de criptógamas (hongos, briófitos, líquenes y helechos) que se relacionan tróficamente con ellos de las formas más diversas, desde el simple soporte físico hasta la simbiosis más o menos mutualista, pasando por el saprofitismo de los hongos sensu stricto. La manera en que se llevan a cabo éstas relaciones y sus consecuencias en el cómputo final de los ciclos minerales aún está en una fase temprana en el camino del conocimiento científico en ésta materia, sin embargo ya se conocen datos interesantes sobre el papel de las bacterias fijadoras de Nitrógeno que se desarrollan entre los musgos epífitos o cómo las hifas de algunos líquenes son capaces de penetrar hasta el xilema proporcionando un punto de entrada para sus propios metabolitos secundarios con distintas consecuencias en la tasa de crecimiento. Cierto es que, visualmente, la población epífita más abundante parece encontrarse en los árboles más depauperados, ello no significa necesariamente que dichos epífitos hayan sido la causa de dicha situación. Tras la pasada cumbre de la UICN en Corea, la palabra resiliencia parece resonar en todos los foros internacionales, la resiliencia está unida inevitablemente con la biodiversidad de los sistemas. Si consideramos a los árboles en si mismos como mini-ecosistemas, no podemos obviar la riqueza biótica que les rodea en pos de su capacidad de absorber perturbaciones externas.
“Vida sobre els arbres: Com afecten les comunitats de epífites al desenvolupament”
Tot i tractar d’exemplars més o menys aïllats, els arbres no es desenvolupen totalment en solitari. Micorizes a part, sovint serveixen també de substrat o suport a infinitat d’espècies de criptògames (fongs, briòfits, líquens i falgueres) que es relacionen tróficament amb ells de les formes més diverses, des del simple suport físic fins a la simbiosi més o menys mutualista , passant pel saprofitisme dels fongs sensu stricto. La manera com es duen a terme aquestes relacions i les seves conseqüències en el còmput final dels cicles minerals encara està en una fase primerenca en el camí del coneixement científic en aquesta matèria, però ja es coneixen dades interessants sobre el paper dels bacteris fixadores de nitrogen que es desenvolupen entre les molses epífits o com les hifes d’alguns líquens són capaços de penetrar fins al xilema proporcionant un punt d’entrada per als seus propis metabòlits secundaris amb diferents conseqüències en la taxa de creixement. És cert que, visualment, la població epífita més abundant sembla trobar-se en els arbres més depauperats, això no vol dir necessàriament que aquests epífits hagin estat la causa d’aquesta situació. Després de la passada cimera de la UICN a Corea, la paraula resiliència sembla ressonar en tots els fòrums internacionals, la resiliència està unida inevitablement amb la biodiversitat dels sistemes. Si considerem els arbres en si mateixos com mini-ecosistemes, no podem obviar la riquesa biòtica que els envolta darrere de la seva capacitat d’absorbir pertorbacions externes.

Más información sobre el congresos y cómo asistir, en la web de la Asociación Nacional de Arboricultura http://www.aearboricultura.org