Les tavernes eren el lloc d’esbarjo de la classe treballadora i dels més humils, i en algunes, com ja hem dit, s’hi podia menjar. Tanmateix, la mala fama d’aquests locals i la quantitat de vi que s’hi bevia van ser un dels temes tractats pels metges de l’època. A Barcelona, l’any 1854, hi havia 331 tavernes, segons dades de La guia general de Barcelona, de Saurí.
El nom de taverna també feia referència als establiments que es limitaven a vendre vi, oli, aiguardent, rom i algunes altres begudes per emportar a casa, i també en servien a domicili. Segons la mateixa guia, hi havia 226 tavernes amb celler de venda de vi.
Anselm Clavé (1824–1874) compositor, poeta i polític, de formació musical autodidacta, va crear l’any 1845 una associació coral de treballadors, La Aurora, i posteriorment, el 1850, va fundar La Fraternidad. Aquestes corals, que van fer una important labor social i cultural en dignificar les classes populars, es reunien a les tavernes, i els cants i la germanor que sorgiren d’aquest ambient van ser molt valorats a l’època
Clavé… procurà al obrer un plaer més pur, més bell qu’l de la taberna. (LA TRAMONTANA, 26/02/1881)
Pau Vila (1881-1980)[1] en recordar la duresa de la seva infància, i el que explica sobre els àpats que feia, ens situen molt bé en aquest entorn de les tavernes i dels menjars humils i d’obrers del XIX:
Treballàvem onze hores. Sempre que he treballat a la fàbrica, he treballat onze hores. Per dinar paràvem de dotze a dos quarts de dues. Llavors dinàvem en una d’aquestes fondes de pobres que en deien tavernes de sisos, que ja no eren sisos, perquè sisos volia dir sis quartos, que eren divuit cèntims, i ja en valia vint. Per vint cèntims et donaven dinar; una cosa popular, pa i vi, escudella i una mica de carn d’olla o bé una mica de fregit o bé llengua. Despulles d’animal. Amb aquest tipus de vida no teníem temps de fer res. Només sopar a l’acabament de la feina. I ho fèiem a casa dels oncles. Després vam sopar sempre a la taverna fins que va haver-hi una mica d’ajut (…). Un diumenge em van donar d’esmorzar. Quin esmorzar! Mongetes rosses, botifarra, em van tractar, per a mi, a cos de rei. A casa la ballàvem bastant magra. Havíem arribat a passar gana, menjàvem poc. (L’AVENÇ, 1978, , 9)
Els menjars que servien algunes les tavernes, eren el bacallà, l’arengada, la sardina salada, la patata, la col, la cansalada i el pa formen part d’aquests ingredients de la cuina dels obrers del segle xix, eren els més econòmics i també eren pràcticament els únics que menjaven.
Dues tavernes del XIX que perduren en el mateix lloc i nom, encara que ara no són tavernes:
Can Bofarull era una taverna que fou fundada l’any 1835 en el número 3 carrer Nou de Sant Francesc. A part de vendre-hi oli, vi, cervesa i altres, hi servien plats de cargols, que la van fer molt famosa, tant que popularment es coneixia amb sobrenom de Los Caracoles; aquest nom és el que que va agafar oficialment l’any 1915, després de ampliar fins a la cantonada amb el carrer Escudellers. Amb els anys va esdevenir un dels restaurants emblemàtics de Barcelona, i encara ara perdura.
L’altra la Taverna Almirall, que va obrir el 1860. S’hi venien licors i vins, també repartia a domicili i també s’hi podia anar a prendre gots de vi i aiguardent. Encara ara és oberta com a bar Almirall, al carrer Ponent, 33, actualment carrer Joaquim Costa. La barra modernista és una de les peces emblemàtiques d’aquest local.
http://cuinadel19.wordpress.com/2013/11/26/les-tavernes-del-xix/
A la imatge teniu l’Almirall amb una il·lustració d’Àngel Jové.