Dos poemas de Miquel Martí i Pol, para terminar y empezar el año

Portada de la Poesía completa [© Edicions 62, s.a., labutxaca]
ARA QUE L'ANY S'ACABAInvoco els dies clars, ara que séque me'n desposeeix el temps.   No em vullsubjecte a cap designi que no puguisotmetre al ritme encès de les paraules.A poc a poc, desfaig els rulls del vent.La font degota lenta i m'acompassala mirada i la veu.Tot se'm revela nou, però l'esperam'adorm les mans. Només els ulls completenel cicle tants de cops iniciati abandonat.   Propòsits?   Quins propòsits?[AHORA QUE EL AÑO SE ACABAInvoco los días claros, ahora que séque me los arrebata el tiempo.   No me quierosujeto a ningún designio que no puedasometer al ritmo encendido de las palabras.Poco a poco, deshago los rizos del viento.La fuente gotea lenta y me acompasala mirada y la voz.Todo se me revela nuevo, pero la esperame adormece las manos. Sólo los ojos completanel ciclo tantas veces iniciadoy abandonado.   ¿Propósitos?   ¿Qué propósitos?]ARA QUE L'ANY COMENÇANo hi ha ningú que ens perpetuï. Totesles quietuds i les inquietudstenen per límits una cambra closa.Així s'explica el temps, i el fosc embruixde percaçar-lo pels racons secretsde nosaltres mateixos.   Més enllàde temors i recances, s'obren sempreblaus horitzons.   Res no pot desviar-nosdel curs del riu del viure, però bastala voluptat d'estimar perquè l'airedringui a cada mot i s'allargassil'eco que ens fa, si més no, perdurables.[AHORA QUE EL AÑO EMPIEZANo hay nadie que nos perpetúe. Todaslas quietudes y las inquietudestienen por límite una habitación cerrada.Así se explica el tiempo, y el oscuro embrujode perseguirlo por los rincones secretosde nosotros mismos.  Más alláde temores y pesares, se abren siemprehorizontes azules.   Nada puede desviarnosdel curso del río del vivir, pero bastala voluptuosidad de amar para que el aireretiña en las palabras y se alargueel eco que nos hace, cuando menos, perdurables.]