Una taula ben parada alegra l'ànim, conforta l'esperit i predisposa a un bon menjar i millor beure. Quan vaig veure la taula parada del Caelis de Romain Fornell vaig pensar "avui és un bon dia!" Precisió, elegància, sobrietat i un punt de luxe desfermat (els daurats...). Convocava Marie-Louise Banyols, una de les persones més importants de Lavinia, el cor del seu negoci, per dir-ho fàcil: és qui busca i fa buscar i, sobretot, qui dona el vist-i-plau als vins que es venen a les seves botigues. Un d'ells, amb seguretat no dels més accessibles (per la cotització de les seves ampolles), va ser el protagonista de la trobada: Château Palmer. Amb mi no ho tenien fàcil, però no ho sabien, és clar...Després de molt passejar i beure pel Bordelais, estic una mica fart de com tracten la fruita, en general, i de com ens fan passar pels preus que volen, manipulats i tergiversats pels grans comerciants i per certa franja de mercat vínicament esnob. Per dir-ho ras i curt: costa força trobar satisfacció a bon preu a Bordeus. Massa especulació, massa intermediari, massa interès creat. Ho he viscut moltes vegades: la gent d'allà agafa el cotxe i sap perfectament on anar a comprar qualitat a bon preu. Això costa molt que arribi aquí...
Château Palmer és un dels grans noms al Médoc (sí, cert, és "només" troisième cru classé à Margaux", però és que quan tocava no van fer els deures...) i la Société Civile que ara n'és propietària cuida molt els detalls, ha fet créixer el nom del château i en surten coses ben interessants. Vam tastar i menjar molt de gust, amb els comentaris sempre crítics i encertats de Marie-Louise (un esperit obert i molt ben preparat) i la preciosa informació que aportava Bernard de Laage de Meux (potser serà noble pels cognoms, però també és planer i amable, molt culte i extremadament coneixedor del seu territori i del que porta entre mans), el director de desenvolupament de la casa. Vam començar amb un Alter Ego 2006. La seva entrada és una mica accelerada, tant en nas com en boca: la fusta destaca massa i la malolàctica, massa tendra, pesa en el conjunt. Merlot madura (veremada a la segona quinzena de setembre), iogurt de maduixa, compota ensucrada de maduixes. Cau amb una certa rapidesa. Al cap de mitja hora, però, un detall comença a revifar-lo: l'Alter Ego sempre du cabernet sauvignon i merlot, i prou. Però al 2006 hi van posar un 6% de petit verdot! La solidesa i aspror d'aquest raïm acaben aportant una frescor i uns cítrics que la primera fruita, intensa però massa madura, havien amagat.
El rei de la sessió va arribar aviat: Château Palmer 1995. Els anys i el bon envelliment en ampolla fan molt bé a aquests vins de Margaux. I es nota, en aquest 95, que el desequilibri a favor de la merlot (51% davant un 40% de cabernet sauvignon: Palmer sempre s'ha caracteritzat pel tracte preferent al seu merlot!) ha estat compensat pels anys i per l'excel.lent contrapunt que li ofereix el cabernet franc (9%). Aquest és el perfil del Médoc que més m'agrada i potser és més St.Julien que Margaux...auster, fi, molt personal, amb els torrefactes molt en segon terme (fusta de cedre) i cert tipus de fruita negra (no de bosc!) que hi domina (figues madures i prunes). És un vi elegant, poc voluptuós, rectilini, que va protagonitzar el millor del dinar en la seva combinació amb un colomí d'Araitz, fet "saignant" i confitat amb tinta de calamar a l'estil d'un civet. Extraordinari vi per a qualsevol caça. Marie-Louise dèia que es ven a 225 € però jo l'he trobat a la xarxa per 150 €. Molt car, sí, però és d'aquelles ampolles que compartiries amb 9 bojos com tu a 16 € per cap.
Château Palmer 1998 va sortir, en paraules de Bernard de Laage, el més Palmer de tots els vins de la sessió. Té un perfil més licorós, és més voluptuós, amable i integrat ("fondu" en diria un francès), encara que el seus tanins són, potser, els més "borgonyons" de tot el que vam beure, una mica "quadrats". Hi ha molta més merlot i cabernet sauvignon que mai (52%+43%) i un mínim 5% de cabernet franc, que queda (en la meva opinió) molt diluït en la mescla. Amb uns quants anys més, serà un gran clàssic: fresc i fi, vendrà, com dèia Marie-Louise, una part de la seva ànima al perfil d'un rioja clàssic, d'aquells que gairebé ja no es fan. Château Palmer 2006 no em va agradar. El vam beure massa jove...Delicat, força, però amb un domini del "petit Suïse" i dels làctics excessiu. És un vi que es pot comprar, però que s'ha de guardar molts anys. L'estrella de la sessió havia de ser (parlo del meu nas, és clar...) el que ara en diuen Château Palmer Historical XIXth Century Wine L.20.07. Sota aquest nom incomprensible s'hi amaga el més reconeixedor Château Palmer Hermitagé, l'heureu d'una vella tradició que barrejava syrah d'Hermitage amb els raïms del Bordelais! En Lluís Ariza ho explica molt millor que jo! Capa més alta, és clar, que la resta de vins tastats, més dens, intens i mediterrani que atlàntic (quina obvietat!), una mica pesant en boca, encara que els seus aromes (pebre vermell, clau, garriga i agulla de pi) arriben clars. És un vi de molt escassa producció (no és pot identificar com de Bordeus ni poden posar-hi l'anyada: aquest, ja ho veieu, era 2007!), mai més de 400 caixes i molt car (250 €). En aquests moments dóna poc pel que val.
L'experiència de Château Palmer amb Lavinia va ser intensa i interessant des de tots punts de vista i els que la van fer possible (Maria-Louise i Maria!) tenen el meu agraïment. Em va confirmar, però, el que el meu esperit ha anat convertint en pòsit els darrers anys: el meu enamorament pel vi francès segueix intacte però està canviant de territori. Ara es troba més a la vora del Rhône, de la Champagne i de la costa mediterrània de França. Al Bordelais es poden seguir trobant autèntiques meravelles a molt bon preu (per posar alguns exemples: Clos de Mounissens -amb un sauvignon blanc+sémillon deliciós-, Domaine du Rousset-Peyraguey - els Sauternes més accessibles i autèntics que mai he probat-, Château La Grave -la merlot més austera i fina-) però la gent no les coneix. Marie Louise es queixava, a més, que grans, extraordinaris, vins com els que vam tastar (les anyades 1995 i 1998 de Château Palmer), tenen una sortida molt limitada perquè el preu al que els ha de comprar, marca després un preu en botiga a l'abast de molt pocs. Són vins que qualsevol enamorat del vi hauria de poder tastar, però.
La foto de l'etiqueta de Château Palmer 1995 procedeix de la Winemedialibrary del Château i és reproduïda amb el seu coneixement.