El fet d’introduir-nos a la xarxa, no és només un canvi de tecnologies, es tracta de transformar radicalment la nostra manera d’entendre les nostres organitzacions i per tant la nostra comunicació política. Cal voluntat de canvi, no és suficient tenir presència a la xarxa fent una simple difusió d’informació, seria fracassar intentar fer comunicació 1.0 amb eines 2.0. Cal voluntat d’innovar aprenent a fer coses noves, aprenent a fer xarxa, aprenent a liderar el missatge, aprenent a arribar a tothom, aprenent a generar material suficientment atractiu, i sobretot fomentant la creació i la col·laboració, tan amb interns com amb externs. S’ha de generar material de qualitat i que pugui ser difós, sense ser maquetes estàndards, sinó que es pugui retocar tantes vegades com calgui als diferents mitjans per gestionar “la marca PSC” creant-li una reputació a la xarxa, una influència digital que lideri. Del que es tracta és de sumar iniciatives individuals per transformar-se en un autèntic moviment polític col·lectiu. Sumant forces, idees i iniciatives, es crea la força del líder a la xarxa. A Internet, una organització no és el que diu l’organització que és, sinó el que diuen d’aquesta organització.
Les xarxes socials tenen molta capacitat mobilitzadora autònoma, creativa i individual. S’ha de conèixer el que consumeixen els nostres electors per poder crear una bona estratègia política a la xarxa. Els elements culturals i estètics de la gent juguen un paper igual d’important que els elements ideològics i hem de saber aprofitar-los. Interessa fer comunitat, crear fidelització a la xarxa i això s’aconsegueix aportant continguts que agradin a la gent. Ara el que cal és establir autèntiques converses amb els usuaris finals i no limitar-se a informar. Ara el poder ja no depèn només de la jerarquia, com abans, sinó de les idees i del talent que es pugui demostrar, vinguin de qui vingui, i qui ho faci liderarà la xarxa. La ciutadania ho sap i li agrada la informació sense intermediaris i on té la seva pròpia capacitat de control. La ciutadania exigeix al líder de la xarxa una informació continua, a qualsevol hora.
Ens deia Xavier Sabaté Ibarz que una bona definició de líder seria "aquella persona que encomana passió per una causa", aquell que s’identifica amb el seu projecte i el treballa amb tota la credibilitat i tota la passió necessària com per engrescar al seu poble, al seu electorat. Aquell que sedueix, aquell que convenç i aquell que comunica bé...aquell és el millor líder. La gent pren gran part de les seves decisions amb informació de caràcter emocional. I això mateix ho hem d’extrapolar també a la xarxa. Un punt clau és aconseguir que milers de persones facin campanya per si mateixes arrel de la primera consigna. Tu has de marcar l’ inici de la cadena en un punt determinat tenint clar que tindrà infinits i variats destins. Amb aquestes campanyes es guanya agilitat, transparència, mobilització i sobretot, major expansió de la informació, que propicia un molt alt grau d’influència buscant un clar compromís i vinculació amb la realitat de la xarxa. El dinamisme de la informació es garanteix fent de la xarxa un bon espai de debat polític amb opinions autònomes i molt sovint anònimes permetent una retro alimentació gairebé continua que dóna realisme i seguretat perquè continuï la difusió del missatge.
L’activitat digital es materialitza per “causes” amb una cultura política menys rígida i molt més transversal que aporta una major receptivitat de la gent. L’ interès i la preocupació de com integrar aquesta política 2.0 és cada vegada més gran, tot i que hi ha encara massa conservadorisme. S’ha de crear una bona estratègia per sumar adeptes, aliats, però aquesta suma ha de començar per sumar aliats internament, és a dir, dintre del propi partit. Encara hi ha massa incomprensió i queixes d’alguns sectors dels partits cap als sectors digitals o dels ciberactivistes. És l’actitud de distància cap al desconeixement i la creença encara que la política 2.0 està únicament lligada a joves o frikis. Necessitem fer més pedagogia en aquest sentit, guanyar-nos el reconeixement i el respecte necessari per aconseguir més seguidors i activistes a la xarxa dins el partit. Sense majories internes no aconseguirem que els canvis 2.0 avencin i es consolidin.
També explicava l’altre dia l’Antoni Gutiérrez-Rubí que cal fer cada vegada més, una política de butxaca. Deia que a Espanya encapçalem l’accés a les xarxes socials a tota Europa a través del mòbil i va en augment. Aplicacions com Twitter i Facebook han guanyat molts més seguidors al mòbil i estem a un punt on tot es pot fer pel mòbil, i evidentment també la política (sms, web mòbil, discursos, aplicacions, codis qr, campanyes...). Ara fins i tot ja no cal ni un ordinador per a twittejar; 140 caràcters (que coincideixen amb els dels SMS als Estats Units), un estil de microblogging instantani molt àgil i pràctic. Cada vegada més, el Twitter és un mitjà clau per cohesionar la xarxa amb missatges clars, efectius i eficients. En política també hem de ficar-nos a la butxaca de la gent, a la butxaca del nostre electoral, arribant on ells arriben. Es tracta d’estar on està la gent, seduint-los també a la butxaca.
I com molt bé va dir el President José Montilla l’altre dia a la jornada de diàlegs en el seu discurs, cal tenir molt clar com s’ha de treballar a la xarxa “No espereu consignes, no us demano que sigueu soldats digitals esperant ordres i jerarquies (...) la xarxa no entén ni d’uniforme, quasi ni de sigles. La xarxa entén de causes. I a nosaltres ens fan falta activistes crítics i creatius, lliures i oberts a tot el món. Jo no vull un activisme de clonació, no fem de la xarxa una trinxera digital, sinó un espai de debat.”...hem de ser la seva veu a la xarxa però amb transparència i llibertat, garantint tres principis polítics que no ha de perdre la xarxa; universalitat, neutralitat i equilibri.
La xarxa ha creat una nova realitat en un moment concret, en un moment on la societat reclamava nous paradigmes, noves formes de participació, d’opinió, de debat... A la xarxa s’han trobat bones opcions amb la comunicació 2.0 on s’han arribat a tocar moltes sensibilitats que fugien de lideratges massa jerarquitzats. Els activistes poden ser molt més independents i participar de forma compromesa amb la causa, acabant fent xarxa cadascun per si mateix.
“No pot existir un líder sense una tribu, ni una tribu sense un líder” i qui lideri la xarxa, qui faci les coses correctes em política 2.0 a la xarxa, qui connecti millor amb la ciutadania per la via digital...marcarà la diferencia....