Els gossos i els nens, els millors amics

Quan tenia 5 anys em va mossegar un gos i des d’aleshores els vaig témer fins l’extrem de posar-me a tremolar de terror quan se’m creuava un pel costat. Els meus pares es van negar a que la seva filla es passés la vida fugint dels gossos i perdent-se les satisfaccions que comporta tenir-ne. Per això quan uns amics els van oferir un cadell de Braco Alemany no s’ho van pensar dues vegades i se’l van quedar. Gràcies a aquella decisió no només vaig superar el meu pànic, sinó que em vaig convertir en una apassionada pels gossos (bé, animals en general) i vaig acabar on sóc ara: volent dedicar la meva vida i professió a ells.
Nombrosos estudis demostren el gran enriquiment psicològic, emocional i cultural dels nens criats amb gossos. Tenir un animal els ensenya a ser responsables d’ algú altre que no siguin ells mateixos, a cuidar-lo i acostumar-se a tenir obligacions, i fins i tot a ser més sociables; Estimula la seva sensibilitat cap els animals i cap el patiment aliè i ajuda a superar traumes i pors.
Jo vaig aprendre a no tenir por dels gossos perquè vaig veure’n créixer un, el vaig conèixer, el vaig cuidar, estimar i el vaig veure morir.
Ara bé, els nens tendeixen a demanar un gos perquè els sembla un peluix amb qui es podran distraure. És responsabilitat dels pares fer-los entendre que un gos és un ésser viu, amb necessitats, que requereix obligacions i amb qui es pot jugar sempre que es faci amb respecte: res d’estirar la cua, les orelles o tirar-se a sobre. Són mesures per evitar possibles danys en la relació gos-nen que portin a l’agressivitat de l’animal. El respecte mutu és la base, i l’amor el camí per arribar a forjar una amistat que el nen recordi de per vida, com jo mai oblidaré aquell primer gos que vaig tenir: el Nick.
Text publicat a la revista A Quatre potes num 8 (encara no ha sortit).