"Juguetes Rico, S.A."

No estic segur si alguna vegada he comentat en esta bitàcola que jo vaig treballar Uns quants anys en la Fàbrica Rico, des de 1977 fins a 1985 més o menys. Vaig estar la major part d'eixos anys en la cadena de muntatge i en el magatzem de producte acabat, encara que també vaig passar temporades en la secció de pintura i les màquines d'injectar.
Perquè dic açò? Per que ahir al migdia, baix un sol de justícia, un grup de gent es va reunir per a homenatjar els fundadors d'eixa empresa, una de les pioneres en la fabricació de joguets a gran escala. Continuant una jove però emotiva tradició, l'associació d'empresaris ha plantat una olivera en un espai que hi ha junt amb una de les rotondes d'entrada a Ibi (la que hi ha enfront de "Juguetes Chicos"). Allí, algun dels nebots i altres familiars de Santiago Rico, descobrien una placa en el seu honor.
"Juguetes Rico, S.A." va ser una gran empresa, que va créixer a poc a poc en els anys difícils de la postguerra. En els anys 70 van trobar un filó amb la línia de joguets d'acer: els coneguts "Sansón", fabricats bàsicament de xapa metàl·lica amb la tecnologia de les matrius que tant va contribuir al desenrotllament de la indústria local ibense. No obstant això, quan vaig entrar a formar part de la plantilla, Rico estava immersa en una nova línia de joguets, més sofisticats, on el plàstic constituïa la matèria primera principal (cotxes elèctrics primer i electrònics després, i també la "supercocina").
El meu pas per l'empresa va tindre dos èpoques molt diferenciades: els primers quatre o cinc anys van ser magnífics, jo estava en la flor de la meua joventut, hi havia un gran ambient de camaraderia, vaig fer molt bons amics i amigues, vaig aprendre moltíssim dels veterans i em trobava molt a gust. Mai vaig perdre l'esperança de superar algun dels exàmens de promoció interna i pujar un poc en l'escalafó, però no va haver-hi sort.
Després van vindre els problemes. Successives campanyes de Nadal no van donar els resultats esperats, les novetats no aconseguien les vendes necessàries per a amortitzar la inversió en motles i desenrotllament del producte. Va haver-hi proveïdors que es van posar nerviosos i un d'ells va instar la fallida de la societat. Van començar uns anys molt roïns i em van agarrar acabat d'entrar en el Comité d'Empresa. Allí vaig tindre experiències realment traumàtiques (expedients de regulació d'ocupació, vages, tancaments, acomiadaments col·lectius, ...). Es va acabar el bon ambient laboral i la camaraderia va ser substituïda en molts casos per l'individualisme.
Algú m'havia parlat de la prova d'accés a la Universitat per a majors de 25 anys i vaig pensar que no hi havia res que em lligara a l'empresa. Afortunadament no devia cap préstec, no havia comprat cap pis ni firmat lletres, no tenia nóvia ni família que mantindre. Vaig parlar amb els meus pares i els vaig exposar la meua idea: estudiar una carrera universitària. Vaig trobar molt més suport i comprensió de què esperava i, sense pensar-ho dos vegades, vaig demanar la carta d'acomiadament i em vaig anar a la Universitat.

No oblide els moments passats en aquella fàbrica, però sobretot no oblide a molts companys i companyes: unes quantes Carmen y Lolas, "la More", Martina, Trini, Salu, Toñi, les germanes Fajardo, Maruja, Consuelo, Cecilia, Virtudes, Pablo, "El Murciano", Ferri, Juan, Paco Lucena, Antonio López, Pepe "Nievetes", Rafa Azorín, Marín, Pedro, Montejano, Lorenzo, los hermanos Corral, Arenas, Aurelio i diversos Pepes i Antonios més (es que em deixe a molts, però no puc citar-los a tots). Algun dia contaré més anècdotes d'aquells anys.