Poder, autoritat i lideratge organitzacional amb Xavier Marín

El líder neix o es fa?...és un dels grans dilemes que no és pas aliè al lideratge segons ens explicava Xavier Marín. Genèticament s’ha comprovat que hi ha característiques que conformen l’estructura de la personalitat com son intel·ligència, aptituds i temperament, i ja a l’escola es poden detectar possibles líders, o al menys capacitats de lideratge, i això o es té o no es té. Després si que hi ha un requisit imprescindible per ser o no un líder, que seria, la voluntat de voler ser-ho, on començaria l’autoformació. És a dir, amb un mateix grau de formació i d’estudis, un líder amb carisma i aptituds innates, segur que serà un millor líder que aquell que no les tingui. Però és un tema molt debatut i sobre el que hi ha molta diversitat d’opinions. Neix o es fa un líder...que n’opines?...

I llavors hi han molts tipus de líder, hi ha fins i tot els que no ho son i s’ho creuen, els que son simples gestors. Però hem de ser líder i no gestors, hi ha grans diferencies. Un líder és l’original i no una còpia, el que innova i no administra, el que treballa sobre la gent i no sobre els sistemes, els que inspiren confiança i no es basen només en el control, els que tenen visió de llarg termini i no només de curt, els que pregunten què i perquè i no interroguen sobre cóm i quan, els que tiren de la gent però no l’empenyen, els que inspiren els canvis i no es barallen amb ells, els que són arquitectes i no simples constructors, els que comuniquen i no els que donen ordres. Uns són líders, els altres simples gestors. Abans es creia que a un líder només li calia carisma, però ha de tenir moltes més aptituds. Una bona definició d’una paraula tan indefinible com és carisma, seria “la capacitat de sumar”. S'ha de tenir clar que el mètode por suplir al carisma, però el carisma no por suplir al mètode tret de que sigui un poble exageradament bàsic i simpel. El carismàtic necessitarà igualment arguments.

Com ens explicava molt bé Xavier Marín, partíem de models tradicionals de lideratge com l’exèrcit, l’església i el centralisme democràtic basats amb la unitat, la disciplina, jerarquia i lideratge però tot ha anat canviant. Tot i això, encara hi han líders massa burocràtics, que només pensen que no els treguin del seu lloc i no els moguin. I omplir una cadira no et garanteix cap mèrit, no és qüestió només arribar i seure. Mai pots deixar de pedalar, és fonamental la formació permanent per no deixar mai d’avençar.

Ara el líder acostuma a ser un element molt més motivacional, que fa que l’equip funcioni millor. Perquè qui no sap governar-se a si mateix, no hauria de governar a ningú. És realment el líder qui genera un bon clima laboral, aspecte cada vegada més important. Els equips sempre s’han de composar dels millors. Com més brilli el meu equip, més brillaré jo. Sempre s’ha de tenir humilitat i donar reconeixement a la teva gent i sobretot s’ha de fer davant de la gent. De vegades no ens adonem però tenim als equips gent que no s’hi sent útil i és simplement perquè no els hi donem res per fer, no els hi fem sentir útils. Si als teus equips hi ha persones amb capacitat i no vols que conspirin contra teu, dóna’ls-hi feina. Si ets útil al col·lectiu i tens una missió, ja tens un element que motiva i saps que serveixes per alguna cosa i això és l’important...sentir-te sempre útil a la teva gent, al teu equip. I és el líder qui ha de saber crear un regne per cada rei o cada reina. La base de l’èxit és tractar diferent a qui és diferent. No és tan fàcil ser un bon jefe, un bon líder. El jefe que et ven no és un bon jefe. Si tu com a jefe delegues una responsabilitat en algú, la responsabilitat continua sent teva. L’autoritat es delega però la responsabilitat no. A un líder li cal serenitat, rigor i feina, interpretar el passat, gestionar el present i dibuixar el futur. Moltes vegades el millor líder és el que menys ordres dona, però si ha de tenir molt clar on vol arribar per unir esforços i poder arribar plegats amb el seu equip “No hay viento favorable para el que no sabe a dónde va” deia Séneca. Realment el lideratge més útil és el lideratge compartit, el socialitzat, oblidant-nos dels mediocres. De vegades ens conformem amb excessos de mediocritat i això és un gran problema.

A més a un bon líder li cal molta fortalesa, tan ideològica com psíquica. No oblidem que “al que destaca se le ataca” perquè quan estàs a dalt, liderant, ja tens el focus a sobre del teu cap i si tens la pell molt fina, no aguantes. Has de tenir una fortalesa moral molt alta en tot moment. Només hauries de respondre a un atac quan és lícit penal anant a denunciar directament. També cal no oblidar que tots som competents fins que arribem al límit d’incompetència. Està el límit d’incompetència de Peter que ens defineix els límits de competència que tots tenim. Cal conèixer el nostre límit i no traspassar-lo. No és bo deixar-se empènyer si encara no estàs madur i et posen només per lluir, perquè llavors no cauràs de madur, cauràs de podrit.

És cert que ara els estils de lideratge poden ser autoritaris, participatius o situacionals. I el líder participatiu és el millor generador de lideratge. Primer ha d’estar sempre l’organització i després els interessos personals i l’ideal és preocupar-se tant per la producció com per les persones. Un equip sempre té el líder que es mereix, el que es guanya dia a dia, les carències del líder seran les carències de l’equip i a la inversa. Les organitzacions acaben assemblant-se als seus dirigents...és a dir que aquell que es queixa del seu líder podria recordar que té el líder que ha requerit l’equip, és a dir, ell i la seva gent.

El ministre Gabilondo deia una gran frase “La mejor forma de ascender és siempre hacer bien lo que me encargan”....i això no hauríem d’oblidar-ho mai, fem el que fem, fem-ho bé. I acabo amb una frase que encapçala el blog del Xavier Marín "Si quieres 10 flores, planta 1000 semillas"...