Temps de crisi, temps d’oportunitats.

Fa pocs dies es va publicar una imatge bastant inquietant en la que, de manera gràfica, es veu com l'economia espanyola patirà en 2020 la major recessió del món desenvolupat. Vegem una reflexió personal al respecte.

Corria començaments de gener 1939 i la Guerra Civil estava encarant la seva última fase, ja feia dies que l'ofensiva franquista sobre Catalunya estava aconseguint els seus fruits i només era qüestió de dies que Catalunya fos totalment conquerida per l'exèrcit revoltat contra la República; davant d'aquesta situació i del perill de caiguda imminent d'aquest territori tan crucial en mans franquistes, les autoritats militars republicanes van dissenyar un pla ofensiu destinat a distreure l'atenció de l'exèrcit franquista i així guanyar temps. El dia cinc de gener de 1939, les tropes republicanes van passar a l'ofensiva en un front totalment secundari, el Front d'Extremadura, començant així l'última ofensiva de l'Exèrcit Popular abans de la seva total desfeta, una ofensiva que ha passat molt desapercebuda als llibres d'Història a causa de la seva poca importància, però que, analitzada des del punt de vista humà i material, potser no va ser tan poc important. Entre els dies cinc de gener i començaments de febrer de 1939, a Extremadura, es va dur a terme l'anomenada "Ofensiva de ", una batalla que va costar sis mil morts republicans i dos mil de franquistes i en la que la República va conquerir l'extensió més gran de terreny conquerida mai en cap ofensiva de l'Exèrcit Popular en tota la guerra, però en un terreny sense gens d'importància estratègica i sense aconseguir distreure ni una sola de les divisions franquistes que assetjaven Catalunya. Al final, com havia passat en tantes i tantes ofensives republicanes durant la guerra, l'ofensiva es va esgotar i, a començaments de febrer de 1939, els contendents van tornar als punts de partida. L'ofensiva republicana a Extremadura no va servir per a res que no fos incrementar el nombre de víctimes de la Guerra Civil i el patiment de tanta i tanta gent i, per descomptat, no va evitar la caiguda de Catalunya; Tortosa va caure el dia tretze de gener, Reus el dia quinze i Barcelona el dia 26 de gener, sent els últims reductes republicans a Catalunya presos pels franquistes els dies deu i onze de febrer.

Aquest exemple de la Història del segle XX serveix també per treure alguna conclusió i la mateixa versa exactament sobre com encarar els problemes i com trobar solucions a aquests. La República va tenir clar des de molt aviat que el seu exèrcit era inferior a l'exèrcit revoltat, llavors va decidir una estratègia a còpia d'anar fent ofensives en llocs concrets d'importància secundària, però amb ànims de distreure recursos de l'enemic i així anar guanyant temps tot esperant el miracle en forma de Segona Guerra Mundial a Europa que li permetés aliar-se amb les democràcies occidentals i així poder fer front al feixisme. Malauradament, la Història no va ser exactament així, va haver-hi Segona Guerra Mundial contra el feixisme, sí, però no pas a Espanya.

Per tant, queda clar que, per encarar qualsevol problema, l' estratègia del diferiment, si bé pot tenir innegablement moments en els quals aquesta pugui ser útil, no aconsegueix l'objectiu final que no és altre sinó la superació del problema i, a més, consumeix molts recursos. En aquests moments de pandèmia hem pogut veure diverses fases de lluita contra aquesta, una primera en la qual l'estratègia versava sobre intentar erradicar-la a força d'eliminar quasi totalment el contacte social i així anar deixant el coronavirus sense hostes on allotjar-se doncs s'esperava que si ningú no es contagiava, el virus al final acabaria desapareixent. Aquesta primera estratègia s'ha demostrat com errònia, ja que el virus és molt més tenaç de què s'esperava i, a més, el cost econòmic d'una mesura així excedeix en molt al benefici a aconseguir. Ara sembla que l'estratègia versa més en aplicar mesures "quirúrgiques" en moments concrets, amb una estratègia que sembla més encarada a anar guanyant temps, a anar apaivagant els efectes de la pandèmia intentant fer el mínim mal possible a l'economia i tot en espera de l'arribada de la vacuna, moment en el qual, si es fa un pla de vacunació efectiu i massiu, aparentment, la pandèmia anirà desapareixent i podrem així tornar a alguna mena de normalitat a les nostres vides.

Malgrat això, l'estratègia de diferiment que ara es du a terme també implica aplicar mesures dràstiques en certs moments i que poden afectar sectors sencers de l'Economia, com ho vam poder veure fa poc amb el sector restaurador català. Ara bé, si calen mesures dràstiques en certs moments, també calen ajuts extraordinaris que col·laborin a minorar els seus efectes i això, mal que em sàpiga dir-ho, de moment no ha sigut així. Fa pocs dies, la mateixa Consellera portaveu del Govern va reconèixer que no es tenen els recursos suficients per a donar ajuts a tothom; llavors, jo em faig la següent reflexió, per què el Gobierno Central ha derivat en les Comunitats Autònomes poder decidir sobre certes mesures si aquestes no tenen els recursos econòmics per ajudar els afectats?, i, encara més, per què les autoritats catalanes han "recollit el testimoni" i han acordat les mesures restrictives més dures de tot l'Estat sense tenir aquests recursos per ajudar qui ho necessiti? És a dir, per un costat, els uns han delegat i, per l'altre, els altres han assumit la responsabilitat anant més lluny que altres Territoris en les mesures preses i sense els recursos necessaris. Tot plegat, em sembla kafkià.

Fa pocs dies, un diari econòmic de tirada nacional va publicar una imatge en la qual, de manera gràfica, es pot veure com l'economia espanyola previsiblement patirà la majora recessió del món avançat durant 2020. Molta gent ho explica per l'abast de les primeres mesures de confinament, que a Espanya van ser molt més restrictives que enlloc, també per la pèrdua enguany dels ingressos derivats d'un dels principals motors econòmics espanyols, el Turisme, i també per les disparitats regionals existents dintre de l'Estat Espanyol, existint moltes zones de baix desenvolupament i permanentment subvencionades. El model turístic espanyol és una història d'èxit des de fa molts anys, llavors, el fet de l'aparició del coronavirus, hauria d'implicar la fallida del model turístic? Jo crec que no, que la pandèmia marca clarament un fet disruptiu i que plasma clarament les mancances estructurals de l'economia espanyola, però això no implica necessàriament que estem vivint el principi de la fi del Turisme massiu a les nostres terres, ans al contrari, opino que la crisi actual i, en concret, la del sector turístic, ens dóna una bona oportunitat també de reconvertir el sector i fer-lo més eficient.

Una bona reconversió seria poder diversificar l'oferta turística per arribar al màxim de públic possible i no només fer servir el model de "turisme de guiris" que tant d'èxit ha tingut però que depén de l'arribada d'estrangers. En concret, aquest estiu a les Terres de l'Ebre hem pogut viure un petit experiment, no dissenyant expressament, de què pot passar si ofereixes una destinació segura i de proximitat. M'explico, enguany molta gent, en decidir on passar les seves vacances d'estiu, han decidit variar la seva destinació i han vingut a passar les seves vacances al Delta, a Sant Carles de la Ràpita i a altres destinacions del nostre Territori; la conseqüència, que malgrat la desfeta patida pel sector turístic, en el cas particular del turisme ebrenc, molta gent del sector ha acabat la temporada de manera "exitosa". Per tant, ja tenim una primera idea de per on apareixen oportunitats dintre de tota crisi, apostar pel turisme de proximitat, oferint serveis de qualitat i a un just preu i tot en un entorn natural que, fins a la data i espero que per molt de temps, encara prou desconegut pel gran públic; en poques paraules, aprofitar bé els recursos a l'abast i les possibilitats del Territori.

I és que les Terres de l'Ebre s'estan convertint en unes Terres d'oportunitats, oportunitats que, si les aprofitem bé, ens poden dur a desenvolupaments sostinguts i sostenibles i no només en el sector turístic, sinó també en el sector industrial; per exemple i per donar una idea, si sabem aprofitar els millors preus del sòl industrial d'aquí i la gratuïtat de l'AP7 per poder competir amb altres zones més desenvolupades industrialment però també molt més cares, podrem gaudir, en el temps, d'un interessant desenvolupament industrial al Territori. En poques paraules, en tota crisi apareixen oportunitats, però cal saber-les trobar i prendre decisions valentes i meditades, no hem de fer estratègies de diferiment davant de situacions així, sinó saber reconvertir de manera efectiva sectors sencers sense renunciar a les seves essències i fer valdre les fortaleses que tinguem a l'abast.

Malgrat això, una reconversió d'un sector tan estratègic com el Turisme no és cosa d'un dia, però sí que és cert que la crisi actual ha de servir com a clar avís, cal diversificar l'oferta per a fer-la atractiva per a qualsevol públic i això implica no només usar el model de " sol i platja" que tant d'èxit ha tingut, sinó que implica també innovar. Mentrestant, tocarà veure si l'estratègia del diferiment actual serveix efectivament per arribar al moment de les vacunacions massives i que aquestes siguin efectives i així, per tant posem fi a la maleïda pandèmia. Això no obstant, hem d'aprendre de la crisi, cal reconvertir-se, diversificar i innovar, no ens ha de tornar a passar quelcom de similar mai més.

Tortosa, 6-12-2020 Economista C.E.C. núm 13147