Una d’èxit

A la Història Humana hi ha diversos exemples d'històries d'èxit. Normalment l'èxit s'associa a la visió a llarg termini i fuig del curt-terminisme; vegem una reflexió personal respecte a una història d'èxit.

En el segle VII el Regne Visigot d'Hispània va acomplir el seu segon centenari i va ser en aquell moment quan es van dur a terme una sèrie de reformes legislatives de gran importància que es van demostrar com a cabdals, la influència de les quals s'arriba a notar, encara que lògicament esmorteïda, fins i tot, en els temps actuals. El poble visigot havia arribat a aquestes terres durant el segle V després d'un llarg periple i de diverses guerres, victòries i derrotes incloses; després de derrotar estrepitosament les legions romanes a la batalla d'Adrianòpolis i d'haver saquejat inclús la poderosa Roma, van ajudar els romans a derrotar definitivament Àtila i els seus huns a la batalla dels Camps Catalàunics i així van aconseguir signar per fi un tractat amb els romans, aconseguint una terra on viure de manera estable; es van establir en bona part de la llavors Hispània i en el sud de la Gàl·lia amb l'encàrrec de governar aquests territoris, nominalment, en nom de l'august d'occident. No obstant això, poc després van perdre la part gal·la (excepte la Septimània) lluitant contra els francs i es van refugiar a la Península Ibèrica. Des del regnat del rei Leovigild, els visigots dominaven ja quasi tota la península Ibèrica excepte algun petit enclavament bizantí al sud i, pel segle VII, ja es podia dir que els visigots eren els dominadors absoluts d'Hispània.

Malgrat tot, durant aquests dos primers segles de cohabitació entre els habitants hispano-romans de la península Ibèrica i els nous arribats visigots no es va produir una fusió efectiva entre els dos pobles; és a dir, durant aquest període continuaven existint dues realitats que compartien regne, però que, certament, s'ignoraven entre elles; per un costat, els romans, que mantenien les seves lleis i costums i, per l'altre, els visigots que mantenien també les seves pròpies lleis i costums; tan separades estaven les dues comunitats que, fins i tot, estaven prohibits els matrimonis mixtos. Tot aquest ordre de les coses va canviar a mitjans del segle VII, quan va arribar al poder el rei Recesvint; aquest monarca va decidir emprendre una sèrie de reformes importants, entre elles, va fer una compilació de lleis a les quals, a partir de llavors, tant els gots com els romans s'haurien de sotmetre sense cap distinció per raó d'origen; aquest codi legal se l'anomena "codi de Recesvint", o també "liber Iudiciorum" i és un codi legislatiu de cabdal importància si es vol entendre bé la història i raó de ser dels ordenaments jurídics posteriors. L'èxit d'aquest codi legal va ser innegable; no va ser mai derogat i, després de la caiguda del Regne Visigot en mans dels invasors àrabs, va continuar en vigor a la zona cristiana, sent compilat en el segle XIII pels castellans en l'anomenat "". Aquest codi és tan important que fins i tot encara actualment, en aquells hipotètics i rars casos en que hi hagués alguna qüestió no regulada per les lleis actuals, se'l considera com a text legal supletori en temes de Dret Civil en territoris de Dret Foral, com Navarra i l'Aragó.

Per tant, el mèrit de Recesvint va ser precisament el de ser el primer monarca got en considerar com un sol poble tots els habitants del seu reialme, fossin aquests romans o gots; de fet, des de llavors, a la historiografia es deixa de parlar de " romans" o d'" hispano-romans" i es comença a parlar únicament d'"hispano-gots". L'èxit de la seva iniciativa va consistir precisament a ser un monarca per tot el seu poble i sense fer distincions per raó d'origen, prova fefaent que el bon govern ha de ser el govern de tots.

En els últims anys hem pogut veure com hi ha hagut una polarització exacerbada de la política catalana, hi ha dues opcions polítiques enfrontades i les posicions s'han radicalitzat. Queda car que radicalitzar la postura d'uns ha portat a radicalitzar la posició dels altres, i això és fàcil d'entendre-ho simplement si ens recordem del principi d'acció-reacció, tota acció genera una reacció de la mateixa intensitat i en sentit invers, tal com deia Newton i això val per la Física, però en política la reacció no sempre és de la mateixa intensitat que l'acció, normalment és de major intensitat, generant una espiral creixent d'accions-reaccions difícil de parar. L'última legislatura ha sigut un bon exemple d'això, una legislatura plena de gests i de càstigs, d'accions i reaccions, totes fora de mesura, però que ha provocat una gran paràlisi legislativa i ha aprofondit en la separació dels dos pols enfrontats. El populisme d'ambdós signes s'ha apoderat de la vida política catalana i això ha anat en contra de tots.

Perquè, independentment de la sensibilitat de cadascú, la principal premissa del governant ha de ser governar i, com va fer Recesvint, fer-ho per a tots i cadascun dels seus ciutadans. Som un sol poble i necessitem un bon govern que s'ocupi del nostre dia a dia; una altra cosa és la sensibilitat de cadascú, però no se m'acut, des del meu punt de vista, millor manera d'aconseguir " eixamplar la base" dels afins a una opció que no sigui aconseguint les simpaties dels ciutadans ubicats al pol oposat a base d'oferir-los un bon govern, amb solucions efectives pel seu dia a dia i fent-los sentir, en conseqüència, part d'un tot i no només com a enemics polítics, sinó com a conciutadans amb els quals es pot diferir en certes opinions, però amb els que compartim destí. La polarització i la confrontació no és mai "intel·ligent", perquè és molt curt-terminista. Allò sensat i intel·ligent és fer polítiques centrades en bé de tots, i això uneix un poble, i no la situació actual, estancada i de difícil solució.

Per tant, entre la situació actual i el que va fer Recesvint, jo em quedo amb el segon ja que penso que és l'opció més eficient a llarg termini per aconseguir qualsevol objectiu, inclosos els legítims objectius polítics finals. Les coses ben fetes duren per sempre; com el " Liber Iudiciorum", creat en el segle VII i encara considerat Dret Supletori, en forma de " Fuero Juzgo", en certs territoris. La vida canvia, evidentment, però el bon govern perdura en el temps; la demagògia, la confrontació i el populisme són males peces al teler, no ho oblidem. Les polítiques centrades pensant en el bé de tots els ciutadans són el pal de paller de la vertebració d'un poble i mai ho són ni el populisme ni la confrontació. En definitiva, cercant enemics es troben enemics, però cercant conciutadans es pot arribar a configurar el futur d'un poble.

Tortosa, 27-12-2020 Economista C.E.C. núm 13147