Fer la revolució de bracet del poder / Hacer la revolución de la mano del poder

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

No sóc independentista, ni nacionalista. No tinc sentiments patriòtics. No els tinc respecte a Catalunya, però tampoc cap a Espanya. No sóc patriota, no entenc que hi hagi tanta gent que s’emociona amb un tros de tela de colors i un himne. No sento més estima per un català o un espanyol pel simple fet de ser-ho que la que pugui sentir per qualsevol persona del lloc més recòndit del món. Em posa malalt sentir coses com “primer els d’aquí” com a justificació a per què no hauríem de ser solidaris amb, per exemple, les persones que fugen de les guerres o la pobresa.

Sempre he pensat que l’origen de tots els mals que pateix (i provoca) l’ésser humà és el comportament aldeà. Ens comportem com a aldeans, com a subjectes individuals agrupats en petites comunitats desconnectades de la resta, no com a espècie. No vull dir amb això que les particularitats, els fets diferencials, els trets culturals, siguin dolents. Ni molt menys. El problema és quan percebem els trets culturals del altres com a amenaces, quan ens entestem a considerar allò nostre com a millor que la resta i ho justifiquem amb el menyspreu, la desqualificació i, fins i tot, la imposició. D’exemples n’hi ha milers al llarg de la història.

Suposo que és una qüestió genètica: els humans necessitem sentir-nos part d’alguna cosa que es contraposi a altres coses. El sentiment de pertinença deu omplir un buit que d’altra manera ens costaria massa d’alimentar.

Tinc amics independentistes, molts dels quals ho són ara però ni s’ho plantejaven fa només cinc o sis anys. Ja he escrit sobre el tema i crec que les raons d’aquest procés són òbvies: les polítiques de menyspreu cap a Catalunya que s’han dut a terme des del govern central, per part del PE (anteriorment PSOE) i, sobretot, el PP, la principal i més efectiva fàbrica d’independentistes del món.

D’independentistes a Catalunya n’hi ha hagut sempre. L’Estat Català em sembla una aspiració política tan legítima com qualsevol altra que respecti els drets humans. Hi ha patriotes catalans com n’hi ha d’espanyols i de totes les nacions del món. Perquè una qüestió que no per òbvia cal passar per alt és que, indiscutiblement, Catalunya és una nació. Segurament si els nacionalistes espanyols no s’haguessin dedicat amb tant d’entusiasme a negar l’obvietat, ara no ens trobaríem amb el “pollo” que tenim muntat.

I és que aquests nous independentistes que ara s’embolcallen amb l’estelada amb total convenciment, en un percentatge altíssim no són nacionalistes. Mai no havien somniat amb l’alliberament de la colònia oprimida i subjugada per l’Estat imperialista (n’hi ha que comparen la situació que vivim a Catalunya amb la del poble palestí, tibetà o sahrauí… Sí, no és un acudit de mal gust). Aquests independentistes han estat empesos a voler marxar d’Espanya per la pròpia Espanya… Bé, pels qui la governen. I en bona part les raons que esgrimeixen són econòmiques. Estan convençuts que a l’Estat les coses no canviaran mai i que només creant un nou Estat podrem viure en una societat més rica i més justa. “L’Espanya ens roba” ha calat, i aquí la responsabilitat recau, sobretot, en la maquinària política i mediàtica catalana.

És evident que l’actual moviment sobiranista, que cada Onze de Setembre demostra una capacitat de mobilització admirable, té una arrel popular, i que els partits polítics han pujat al carro per no ser atropellats. Ara bé, ni el més hooligan dels independentistes, dels qui destil·len odi vers tot el que faci olor d’espanyol i salten com un rottweiller enrabiat contra qui defensa postures diferents a les seves, pot negar que aquests partits, sobretot Convergència Democràtica de Catalunya (CDC, abans el cosí de Zumosol de la federació CiU) han aprofitat l’avinentesa per voler apropiar-se’l. Els mateixos que s’han passat la vida fent costat a la dreta espanyola més rància ara s’erigeixen en els catalitzadors de l’independentisme. Convergència fa un exercici de supervivència política (i cinisme) insuperable gràcies al moviment sobiranista.

A Catalunya fa massa anys que no s’hi fa política, que la gestió dels recursos públics ha quedat paralitzada, que l’únic que importa és “el procés”. Bé, en realitat els recursos públics sí que s’estan gestionant, de la manera com ho ha fet sempre la dreta catalana: precaritzant-los per beneficiar els amiguets del sector privat. En això no es diferencien gens ni mica de la dreta espanyola. Però la culpa, clar, és de Madrid. Convergència amaga sota la senyera i l’estelada una gestió psicòpata dels serveis públics, retallant amb fruïció “per culpa de Madrid”.

El president de la Generalitat, Artur Mas, va prometre un referèndum sobre la independència de Catalunya malgrat saber que mai el podria convocar. El referèndum va esdevenir consulta vinculant, que tampoc podria organitzar; va passar llavors a consulta i, finalment, va quedar en una enquesta de costellada que només va servir per tornar a posar de manifest el múscul del moviment independentista i per generar molta frustració. El mur del PP era infranquejable, això ja ho sabia tothom, però a CiU (llavors encara ho era) li anava tan bé com al PP mantenir el nivell de crispació ben alt: mentre es parlava de sentiments patriòtics la gestió del dia a dia i la corrupció quedaven en segon terme.

I ara ens trobem amb unes eleccions que als mateixos protagonistes els convé generar la percepció entre els votants que són plebiscitàries: a favor o en contra de la independència. Es vol substituir el referèndum amb unes eleccions autonòmiques. I un cop més Convergència, amb el més difícil encara en qüestió de supervivència política, ha aconseguit instrumentalitzar el procés. El diputat de les CUP (Candidatures d’Unitat Popular), David Fernández, explicava fa uns dies en una entrevista a ‘La Directa’ quelcom que era un secret a veus: que sense la llista unitària amb en Mas de candidat camuflat, no hi hauria hagut convocatòria electoral. “Òmnium ens va fer una proposta i ens va preguntar si estàvem disposats a estudiar una llista única, un desafiament en tota regla perquè les plebiscitàries fossin irreversibles. Com que sempre hem definit que les eleccions també haurien de ser constituents, vam dir: ho segreguem, votem plebiscitàries el setembre, no formem govern i, el mes de febrer, votem constituents amb la pluralitat ideològica del país. (…) Vam anar a la reunió a discutir una proposta concreta i ens vam trobar que la proposta ja no existia. Formalment, Òmnium, ANC —el secretariat de la qual avalava la proposta—, ERC i la CUP entrem a la reunió a favor d’aquesta proposta apartidista, que plantejava els seus debats. Vam entrar quatre contra un —contra Convergència— i vam sortir un contra quatre, amb només la CUP a favor de discutir la proposta i els altres a favor d’un altre esquema. CDC convenç, s’oposa, curtcircuita. Fins on sé, va dir: “O anem junts, esquema Junts Pel Sí, o no hi ha eleccions”.

Diuen els candidats i votants de Junts per Convergència que la independència unilateral, trencar amb Espanya, és un acte revolucionari, però jo no puc evitar pensar que, novament, CDC fa una promesa que sap que mai complirà; perquè no li deixaran i perquè en realitat no té intenció de dur-la a terme. La revolució no es pot fer amb el poder anant-hi de la mà; això no és revolució, sinó un canvi de vestit. Deixo de banda les qüestions pràctiques sobre què suposaria l’escissió unilateral. Personalment, no tinc clar si seria millor o pitjor continuar dins la Unió Europea (als grecs no sembla que els hi vagi gaire bé a dintre; a les grans empreses i als bancs, en canvi, sí). El missatge de la por no farà decantar el meu vot. Ara bé, m’aventuro a opinar que en un parell d’anys la meitat dels que ara volen la independència estarien reclamant la reintegració a Espanya, quan s’adonessin que construir un nou Estat requereix massa sacrificis i els beneficis no s’albiren a curt termini.

Jo sóc més ambiciós que els qui s’abracen a la independència com a sortida a una realitat socioeconòmica força patètica. Ambiciós o ingenu, depèn de com es miri. Jo aspiro a canviar Espanya. No he llençat encara la tovallola i espero que les eleccions generals del desembre significaran l’inici d’un canvi real. Ho espero perquè quatre anys més igual serien insuportables.

La independència podria ser una drecera, sí, però no me la crec. No crec que un nou Estat sigui la solució a res perquè em temo que repetiria les mateixes estructures de les quals volem fugir. El dia que les CUP siguin l’opció majoritària a Catalunya em creuré que hi pot haver una revolució política i social. Tan de bo el dia 27 obtinguin molts vots d’independentistes que pensen que la sobirania social és tan important com la nacional. Per a mi és infinitament més important la sobirania social, la que posa les persones per davant del subjecte jurídic que les encabeix, i per això votaré una altra llista unitària, Catalunya Sí Que es Pot (Podem, ICV, EUiA i Equo), la candidatura que està rebent els atacs més enfurismats de l’independentisme.

Botiflers, lerrouxistes, traïdors, feixistes, anticatalanistes, “espanyols”, són alguns dels amables adjectius que dediquen els rottweillers als qui creiem que una hipotètica independència és un objectiu secundari, al qual, en tot cas, s’hi hauria d’arribar mitjançant un referèndum vinculant, i que ara mateix hi ha urgències molt més importants a resoldre.

El grau de crispació s’està fent difícilment suportable, i és una pena, perquè a Catalunya mai havia existit un problema de convivència ideològica. Cadascú defensava les seves idees sense por a ser assenyalat. És evident que jo no en tinc, de por, si no no escriuria articles com aquest, però també és veritat que la repercussió del que jo escrigui és ínfima en comparació a la que tenen altres periodistes o personatges públics que han de suportar l’atac dels qui no respecten la diversitat d’opinions.

L’independentisme es veu ara més a prop que mai de fer el salt definitiu i m’inquieta que la frustració que generi un triomf insuficient el 27S surti de mare. Hi ha massa gent a Junts pel Sí que exhibeix una manca de respecte democràtic tan preocupant com la dels seus antagonistes (els nacionalistes espanyols), amb formes i arguments que són les dues cares de la mateixa moneda. L’insult i el menyspreu cap als qui no creuen en el camí ni en la fórmula que han triat per recorre’l només demostren que, en qualsevol cas, no són companys de viatge desitjables en aquest hipotètic nou Estat.

El respecte és un ingredient irrenunciable per construir una nova societat, i jo em sento a les antípodes dels qui per defensar la seva tria no dubten a trepitjar la dels altres.

Acabo amb una pregunta a la qual de moment no he trobat resposta enlloc: com governarà Junts pel Sí, amb quin programa, amb quins objectius, amb quins polítics, si el 27S no assoleix la majoria absoluta i si les CUP (en cas de sumar entre els dos) no li donen suport?

El que sí tinc clar és que tot plegat em provoca molta mandra.

---

No soy independentista, ni nacionalista. No tengo sentimientos patrióticos. No los tengo respecto a Catalunya, pero tampoco hacia España. No soy patriota, me cuesta entender que haya tanta gente que se emociona con un trozo de tela de colores y un himno. No siento más estima por un catalán o un español por el simple hecho de serlo que la que pueda sentir por cualquier persona del lugar más recóndito del mundo. Me pone enfermo oír cosas como “primero los de aquí” como justificación a por qué no deberíamos ser solidarios con, por ejemplo, las personas que huyen de las guerras o la pobreza.

Siempre he pensado que el origen de todos los males que padece (y provoca) el ser humano es el comportamiento aldeano. Nos comportamos como aldeanos, como sujetos individuales agrupados en pequeñas comunidades desconectadas del resto, no como especie. No quiero decir con ello que las particularidades, los hechos diferenciales, los rasgos culturales, sean malos. Ni mucho menos. El problema es cuando percibimos los rasgos culturales de los otros como amenaza, cuando nos empeñamos en considerar lo nuestro como mejor que el resto y lo justificamos con el desprecio, la descalificación e, incluso, la imposición. Ejemplos hay miles a lo largo de la historia.

Supongo que es una cuestión genética: los humanos necesitamos sentirnos parte de algo que se contraponga a otras cosas. El sentimiento de pertenencia debe llenar un vacío que de otra manera nos costaría demasiado alimentar.

Tengo amigos independentistas, muchos de los cuales lo son ahora pero ni se lo planteaban hace sólo cinco o seis años. Ya he escrito sobre el tema y creo que las razones de este proceso son obvias: las políticas de desprecio hacia Catalunya que se han llevado a cabo desde el gobierno central, por parte del PE (anteriormente PSOE) y, sobre todo, el PP, la principal y más efectiva fábrica de independentistas del mundo.

De independentistas en Catalunya ha habido siempre. El Estado Catalán me parece una aspiración política tan legítima como cualquier otra que respete los derechos humanos. Hay patriotas catalanes como los hay españoles y de todas las naciones del mundo. Porque una cuestión que no por obvia hay que pasar por alto es que, indiscutiblemente, Catalunya es una nación. Seguramente si los nacionalistas españoles no se hubieran dedicado con tanto entusiasmo a negar lo obvio, ahora no nos encontraríamos con el “pollo” que tenemos montado.

Y es que estos nuevos independentistas que ahora se envuelven en la estelada con total convencimiento, en un porcentaje altísimo no son nacionalistas. Nunca habían soñado con la liberación de la colonia oprimida y subyugada por el Estado imperialista (hay quienes comparan la situación que vivimos en Catalunya con la del pueblo palestino, tibetano o saharaui… Sí, no es un chiste de mal gusto). Estos independentistas han sido empujados a querer marchar de España por la propia España… Bueno, por los que la gobiernan. Y en buena parte las razones que esgrimen son económicas. Están convencidos de que en el Estado las cosas no cambiarán nunca y que sólo creando un nuevo Estado podremos vivir en una sociedad más rica y más justa. El “España nos roba” ha calado, y aquí la responsabilidad recae, sobre todo, en la maquinaria política y mediática catalana.

Es evidente que el actual movimiento soberanista, que cada Once de Septiembre demuestra una capacidad de movilización admirable, tiene una raíz popular, y que los partidos políticos se han subido al carro para no ser atropellados. Ahora bien, ni el más hooligan de los independentistas, los que destilan odio hacia todo lo que huela a español y saltan como un rottweiller rabioso contra quien defiende posturas diferentes a las suyas, puede negar que estos partidos, sobre todo Convergència Democràtica de Catalunya (CDC, antes el primo de Zumosol de la federación CiU) han aprovechado la ocasión para querer apropiárselo. Los mismos que se han pasado la vida apoyando a la derecha española más rancia ahora se erigen en los catalizadores del independentismo. Convergència hace un ejercicio de supervivencia política (y cinismo) insuperable gracias al movimiento soberanista.

En Catalunya hace demasiados años que no se hace política, que la gestión de los recursos públicos ha quedado paralizada, que lo único que importa es “el proceso”. Bueno, en realidad los recursos públicos sí que se están gestionando, de la manera como lo ha hecho siempre la derecha catalana: precarizándolos para beneficiar a los amiguetes del sector privado. En esto no se diferencian en absoluto de la derecha española. Pero la culpa, claro, es de Madrid. Convergència esconde bajo la bandera una gestión psicópata de los servicios públicos, recortando con fruición “por culpa de Madrid”.

El presidente de la Generalitat, Artur Mas, prometió un referéndum sobre la independencia de Catalunya a pesar de saber que nunca lo podría convocar. El referéndum se convirtió en consulta vinculante, que tampoco podría organizar; pasó entonces a consulta y, finalmente, quedó en un simulacro de encuesta que sólo sirvió para volver a poner de manifiesto el músculo del movimiento independentista y para generar mucha frustración. El muro del PP era infranqueable, eso ya lo sabía todo el mundo, pero a CiU (entonces todavía lo era) le iba tan bien como al PP mantener el nivel de crispación bien alto: mientras se hablaba de sentimientos patrióticos la gestión del día a día y la corrupción quedaban en segundo plano.

Y ahora nos encontramos con unas elecciones que a los mismos protagonistas les conviene generar la percepción entre los votantes de que son plebiscitarias: a favor o en contra de la independencia. Se quiere sustituir el referéndum con unas elecciones autonómicas. Y una vez más Convergència, con el más difícil todavía en cuestión de supervivencia política, ha logrado instrumentalizar el proceso. El diputado de las CUP (Candidaturas de Unidad Popular), David Fernández, explicaba hace unos días en una entrevista en ‘La Directa’ algo que era un secreto a voces: que sin la lista unitaria con Mas de candidato camuflado, no habría habido convocatoria electoral. “Òmnium nos hizo una propuesta y nos preguntó si estábamos dispuestos a estudiar una lista única, un desafío en toda regla para que las plebiscitarias fueran irreversibles. Como siempre hemos definido que las elecciones también deberían ser constituyentes, dijimos: lo segregamos, votamos plebiscitarias en septiembre, no formamos gobierno y, en el mes de febrero, votamos constituyentes con la pluralidad ideológica del país. (…) Fuimos a la reunión a discutir una propuesta concreta y nos encontramos que la propuesta ya no existía. Formalmente, Òmnium, ANC —el secretariado de la cual avalaba la propuesta—, ERC y la CUP entramos en la reunión a favor de esta propuesta apartidista, que planteaba sus debates. Entramos cuatro contra uno —contra Convergència— y salimos uno contra cuatro, con sólo la CUP a favor de discutir la propuesta y los otros a favor de otro esquema. CDC convence, se opone, cortocircuita. Hasta donde sé, dijo: “O vamos juntos, esquema Junts Pel Sí, o no hay elecciones”.

Dicen los candidatos y votantes de Junts per Convergència que la independencia unilateral, romper con España, es un acto revolucionario, pero yo no puedo evitar pensar que, nuevamente, CDC hace una promesa que sabe que nunca cumplirá; porque no le dejarán y porque en realidad no tiene intención de llevarla a cabo. La revolución no se puede hacer con el poder yendo de la mano; eso no es revolución, sino un cambio de vestido. Dejo de lado las cuestiones prácticas sobre qué supondría la escisión unilateral. Personalmente, no tengo claro si sería mejor o peor continuar dentro de la Unión Europea (a los griegos no parece que les vaya muy bien dentro, a las grandes empresas y los bancos, en cambio, sí). El mensaje del miedo no hará decantar mi voto. Ahora bien, me aventuro a opinar que en un par de años la mitad de los que ahora quieren la independencia estarían reclamando la reintegración en España, cuando se dieran cuenta de que construir un nuevo Estado requiere demasiados sacrificios y los beneficios no se vislumbran a corto plazo.

Yo soy más ambicioso que los que abrazan a la independencia como salida a una realidad socioeconómica bastante patética. Ambicioso o ingenuo, depende de cómo se mire. Yo aspiro a cambiar España. No he tirado aún la toalla y espero que las elecciones generales de diciembre signifiquen el inicio de un cambio real. Lo espero porque cuatro años más igual serían insoportables.

La independencia podría ser un atajo, sí, pero no me la creo. No creo que un nuevo Estado sea la solución a nada porque me temo que repetiría las mismas estructuras de las que queremos huir. El día que las CUP sean la opción mayoritaria en Catalunya me creeré que puede haber una revolución política y social. Ojalá el día 27 obtengan muchos votos de independentistas que piensan que la soberanía social es tan importante como la nacional. Para mí es infinitamente más importante la soberanía social, la que pone a las personas por delante del sujeto jurídico en que habitan, por lo que votaré otra lista unitaria, Catalunya Sí Que es Pot (Podemos, ICV, EUiA y Equo), la candidatura que está recibiendo los ataques más enfurecidos del independentismo.

Botiflers, lerrouxistas, traidores, fascistas, anticatalanistas, “españoles”, son algunos de los amables adjetivos que dedican los rottweillers a quienes creemos que una hipotética independencia es un objetivo secundario, al que, en todo caso, se debería llegar mediante un referéndum vinculante, y que ahora mismo hay urgencias mucho más importantes por resolver.

El grado de crispación se está haciendo difícilmente soportable, y es una pena, porque en Catalunya nunca había existido un problema de convivencia ideológica. Cada uno defendía sus ideas sin miedo a ser señalado. Es evidente que yo no tengo miedo, si no no escribiría artículos como este, pero también es verdad que la repercusión de lo que yo escriba es ínfima en comparación a la que tienen otros periodistas o personajes públicos que han de soportar el ataque de los que no respetan la diversidad de opiniones.

El independentismo se ve ahora más cerca que nunca de dar el salto definitivo y me inquieta que la frustración que genere un triunfo insuficiente el 27S salga de madre. Hay demasiada gente en Junts pel Sí que exhibe una falta de respeto democrático tan preocupante como la de sus antagonistas (los nacionalistas españoles), con formas y argumentos que son las dos caras de la misma moneda. El insulto y el desprecio hacia los que no creen en el camino ni en la fórmula que han elegido para recorrerlo sólo demuestran que, en cualquier caso, no son compañeros de viaje deseables en ese hipotético nuevo Estado.

El respeto es un ingrediente irrenunciable para construir una nueva sociedad, y yo me siento en las antípodas de quienes para defender su elección no dudan en pisar la de los demás.
Termino con una pregunta a la que de momento no he encontrado respuesta en ninguna parte: ¿cómo gobernará Junts pel Sí, con qué programa, con qué objetivos, con qué políticos, si el 27S no logra la mayoría absoluta y si las CUP (en caso de sumar entre los dos) no le apoyan.

Lo que sí tengo claro es que todo este asunto me provoca mucha pereza.