Revista Cultura y Ocio

La funció arriba al desenllaç / La función llega al desenlace

Publicado el 24 diciembre 2015 por Benjamín Recacha García @brecacha

Mas retallades

(La versión en castellano, a continuación de la catalana)

Catalunya està pendent de la decisió d’una assemblea de poc més de 3.500 persones, que votaran diumenge si Artur Mas reedita la presidència del Govern de la Generalitat o si anem a noves eleccions autonòmiques, nacionals, (re)plebiscitàries, o com vulgueu batejar-les.

Perquè al cap i a la fi, per molta decoració que hi vulguin posar uns i altres, per molts ingredients que hi vulguin afegir, la negociació entre Junts pel sí i la CUP no és més que teatre. Una funció que dura ja tres mesos i en què l’únic que veritablement importa és si el messies convergent prorrogarà la seva estada al palau de la plaça Sant Jaume.

Era evident, se sabia des de la nit del 27 de setembre, que Convergència mai proposaria un candidat alternatiu. Conservar la presidència en una llista conjunta va ser la condició irrenunciable per avançar les eleccions, el gripau que es va empassar ERC (certament, la lleialtat dels republicans està sent encomiable) en el camí cap a la independència.

Els companys de viatge són bons si ajuden a arribar a destí. És igual què hi hagi al darrere, quanta porqueria arrosseguin. Ja passarem comptes quan ens haguem instal·lat còmodament a Ítaca… o no. Això deu pensar bona part dels votants d’Esquerra, anant de bracet dels seus “enemics” polítics nacionals.

Però, clar, la militància de la CUP no funciona igual. Per a bona part d’aquesta la fi no justifica els mitjans, de manera que arribar a Ítaca és important, sí, però tant com triar bé els companys de viatge i com preparar bé l’equipatge.

Esquerra té pressa per accelerar el procés de “desconnexió” d’una vegada. Ja ni tan sols volen referèndum. CDC tirarà endavant només si Mas l’encapçala, i des de la nit del 20 de desembre se senten veus que comencen a posar-hi el fre, conscients que aquest és un viatge massa agosarat per a gent d’ordre com són. Els resultats de les eleccions generals deixen un panorama molt incert, però que podria obrir a mig termini la via del referèndum, en cas que, per exemple, s’haguessin de convocar nous comicis.

Sincerament, mai m’he cregut que el Govern acabés tirant pel dret de debò. Declaracions solemnes a banda, la independència és una cosa massa complicada per fer-la de forma unilateral i sense un suport clar de la majoria de la població.

Sempre he tingut la impressió que es tracta d’un procés massa agafat amb pinces, que hi ha moltes qüestions importants que s’estan deixant en mans de la improvisació, sense tenir gaire clar “què passarà si…” Ara bé, és una aventura que il·lusiona a moltíssima gent, i la força de la il·lusió s’imposa a qualsevol racionalitat.

La pressió sobre la CUP és brutal, i en aquestes condicions resulta complicat mantenir la coherència. Ningú no vol que l’acusin d’haver fet descarrilar el procés, d’haver desaprofitat l’oportunitat històrica de fer possible la independència de Catalunya.

Les bases de la formació assembleària decidiran diumenge. Els presentaran el “pla social” sorgit de les reunions amb Junts pel sí, un document amb propostes el grau d’ambició de les quals hauria de ser considerat ridícul per qualsevol votant mig de l’esquerra anticapitalista.

La realitat, reitero, és que l’única cosa rellevant és si aprovaran investir Artur Mas. I sembla força evident que no ho faran. L’independentisme més militant se’ls llençarà a sobre. Els tornaran a acusar de botiflers, lerrouxistes, espanyols i traïdors a la pàtria, però penso que la reflexió veritablement important és la que ja van fer la matinada de dilluns: unes noves eleccions al març signifiquen una excel·lent oportunitat de configurar un Parlament molt escorat a l’esquerra i no necessàriament menys sobiranista.

Caldrà veure si finalment s’imposa l’ànima ideològica o la identitària.

Convergència és una força en clar declivi. Permetre que el seu líder encapçali el Govern significaria ressuscitar una figura més que amortitzada. La CUP potser té un compromís amb el 48% de votants independentistes a les eleccions del 27 de setembre passat, però també el té amb tots els que pensem que des del Parlament i el Govern de la Generalitat, independentment dels sentiments patriòtics, es poden fer moltíssimes més coses de caire social. Al País Valencià n’estan impulsant un munt. Ho estan fent des dels ajuntaments del canvi. I això malgrat les dificultats de finançament i el dèficit fiscal.

A Catalunya fa massa temps que l’única maquinària que funciona és la de les retallades, i, sincerament, la millor manera de revertir la situació és traure del mig el partit que gestiona les tisores.

Des d’un punt de vista estratègic semblaria molt absurd que la CUP s’empassés la coherència just en aquest moment, quan les eleccions de diumenge van mostrar un panorama a Catalunya tan sorprenent com esperançador per a l’esquerra. La dreta catalana es va quedar en un 15% dels suports, per darrera d’En Comú Podem, ERC i el PSC.

És evident que en unes eleccions generals el vot varia respecte a les autonòmiques, però donar suport a Mas ara probablement provocaria el trencament de la CUP.

El Govern en funcions continua retallant en base a la seva ideologia ultraliberal. Les privatitzacions i el desmantellament de la sanitat i l’educació pública continuen sent els eixos de la seva gestió, com aquest dimecres mateix s’ha encarregat de denunciar la pròpia CUP en un acte celebrat a Berga. El diputat Josep Manel Busqueta ha lamentat el tracte de favor que està rebent l’escola concertada en perjudici de la pública, que pateix una supressió generalitzada de línies de P3 i tancament de centres, amb una disminució de 825 milions d’euros d’inversió des de 2010.

En un comunicat, la CUP alerta que “estem en situació alarmant i per això denunciem que davant de nous tancaments d’aules ens trobaran treballant per aturar-ho, mobilitzant les famílies i el carrer”. I afegeix: “En preguntem si, davant l’al·legació de baixa natalitat i canvi de demografia, no seria millor mantenir les aules, les docents i reduir les ràtios de cara a la millora de la qualitat. Denunciem qualsevol tancament d’una aula pública mentre a la mateixa zona es mantinguin les aules privades”.

En el mateix acte, la formació anticapitalista s’ha fet ressò de la campanya de mobilitzacions que ha encetat la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac) en contra de l’acord marc del Departament d’Ensenyament per traure a concurs l’adjudicació del servei de menjador a 190 escoles de les comarques del Maresme i el Vallès Oriental. Un caramel ben sucós per a les grans empreses del sector de l’alimentació. “No passa desapercebut que sigui al Maresme-Vallès Oriental, seu de l’empresa SERHS, que per cert inaugura seu a Mataró ben aviat, on es faci aquesta prova pilot”, adverteix la CUP.

Es fa difícil pensar que renunciaran a aquesta legitimitat en la denúncia regalant les dues abstencions que Mas necessita per repetir com a Molt Honorable.

Coses més difícils d’explicar s’han vist, però.


Catalunya está pendiente de la decisión de la asamblea de poco más de 3.500 personas, que votarán el domingo si Mas reedita la presidencia del Gobierno de la Generalitat o si vamos a nuevas elecciones autonómicas, nacionales, (re)plebiscitarias, o como queráis bautizarlas.

Porque al fin y al cabo, por mucha decoración que quieran poner unos y otros, por muchos ingredientes que quieran añadir, la negociación entre Junts pel sí y la CUP no es más que teatro. Una función que dura ya tres meses y en la que lo único que verdaderamente importa es si el mesías convergente prorrogará su estancia en el palacio de la plaza Sant Jaume.

Era evidente, se sabía desde la noche del 27 de septiembre, que Convergència nunca propondría un candidato alternativo. Conservar la presidencia en una lista conjunta fue la condición irrenunciable para adelantar las elecciones, el sapo que se tragó ERC (ciertamente, la lealtad de los republicanos está siendo encomiable) en el camino hacia la independencia.

Los compañeros de viaje son buenos si ayudan a llegar a destino. Es igual qué haya detrás, cuánta porquería arrastren. Ya pasaremos cuentas cuando nos hayamos instalado cómodamente en Ítaca… o no. Esto debe pensar buena parte de los votantes de Esquerra, yendo de la mano de sus “enemigos” políticos nacionales.

Pero, claro, la militancia de la CUP no funciona igual. Para buena parte de ésta el fin no justifica los medios, por lo que llegar a Ítaca es importante, sí, pero tanto como elegir bien los compañeros de viaje y como preparar bien el equipaje.

Esquerra tiene prisa para acelerar el proceso de “desconexión” de una vez. Ya ni siquiera quieren referéndum. CDC seguirá adelante sólo si Mas lo encabeza, y desde la noche del 20 de diciembre se oyen voces que comienzan a poner el freno, conscientes de que este es un viaje demasiado osado para gente de orden como son. Los resultados de las elecciones generales dejan un panorama muy incierto, pero que podría abrir a medio plazo la vía del referéndum, en caso de que, por ejemplo, hubiera que convocar nuevos comicios.

Sinceramente, nunca he creído que el Govern acabara liándose la manta a la cabeza de verdad. Declaraciones solemnes aparte, la independencia es algo demasiado complicado para hacerla de forma unilateral y sin un apoyo claro de la mayoría de la población.

Siempre he tenido la impresión de que se trata de un proceso demasiado cogido con pinzas, que hay muchas cuestiones importantes que se están dejando en manos de la improvisación, sin tener muy claro “qué pasará si…” Ahora bien, es una aventura que ilusiona a muchísima gente, y la fuerza de la ilusión se impone a cualquier racionalidad.

La presión sobre la CUP es brutal, y en estas condiciones resulta complicado mantener la coherencia. Nadie quiere que le acusen de haber hecho descarrilar el proceso, de haber desaprovechado la oportunidad histórica de hacer posible la independencia de Catalunya.

Las bases de la formación asamblearia decidirán el domingo. Les presentarán el “plan social” surgido de las reuniones con Junts pel sí, un documento con propuestas el grado de ambición de las cuales debería ser considerado ridículo por cualquier votante medio de la izquierda anticapitalista.

La realidad, reitero, es que lo único relevante es si aprobarán investir a Artur Mas. Y parece bastante evidente que no lo harán. El independentismo más militante se les tirará encima. Les volverán a acusar de traidores, lerrouxistas, españoles y traidores a la patria, pero pienso que la reflexión verdaderamente importante es la que ya hicieron la madrugada del lunes: unas nuevas elecciones en marzo significan una excelente oportunidad de configurar un Parlamento muy escorado a la izquierda y no necesariamente menos soberanista.

Habrá que ver si finalmente se impone el alma ideológica o la identitaria.

Convergència es una fuerza en claro declive. Permitir que su líder encabece el Govern significaría resucitar a una figura más que amortizada. La CUP tal vez tiene un compromiso con el 48% de votantes independentistas de las elecciones del 27 de septiembre, pero también lo tiene con todos los que pensamos que desde el Parlament y el Govern de la Generalitat, independientemente de los sentimientos patrióticos, se pueden hacer muchísimas más cosas de carácter social. En Valencia están impulsando un montón. Lo están haciendo desde los ayuntamientos del cambio. Y ello a pesar de las dificultades de financiación y el déficit fiscal.

En Catalunya hace demasiado tiempo que la única maquinaria que funciona es la de los recortes, y, sinceramente, la mejor manera de revertir la situación es sacar de en medio al partido que maneja las tijeras.

Desde un punto de vista estratégico parecería muy absurdo que la CUP se tragara la coherencia justo en este momento, cuando las elecciones del domingo mostraron un panorama en Catalunya tan sorprendente como esperanzador para la izquierda. La derecha catalana se quedó en un 15% de los apoyos, por detrás de En Comú Podem, ERC y el PSC.

Es evidente que en unas elecciones generales el voto varía respecto a las autonómicas, pero apoyar a Mas ahora probablemente provocaría la ruptura de la CUP.

El Govern en funciones continúa recortando en base a su ideología ultraliberal. Las privatizaciones y el desmantelamiento de la sanidad y la educación pública siguen siendo los ejes de su gestión, como este miércoles mismo se ha encargado de denunciar la propia CUP en un acto celebrado en Berga. El diputado Josep Manel Busqueta lamentó el trato de favor que está recibiendo la escuela concertada en perjuicio de la pública, que sufre una supresión generalizada de líneas de P3 y cierre de centros, con una disminución de 825 millones de euros de inversión desde 2010.

En un comunicado, la CUP alerta de que “estamos en situación alarmante y por eso denunciamos que ante nuevos cierres de aulas nos encontrarán trabajando para pararlo, movilizando las familias y la calle”. Y añade: “Nos preguntamos si, ante la alegación de baja natalidad y cambio de demografía, no sería mejor mantener las aulas, las docentes y reducir las ratios de cara a la mejora de la calidad. Denunciamos cualquier cierre de un aula pública mientras en la misma zona se mantengan las aulas privadas”.

En el mismo acto, la formación anticapitalista se ha hecho eco de la campaña de movilizaciones que ha iniciado la Federación de Asociaciones de Madres y Padres de Alumnos de Catalunya (Fapac) en contra del acuerdo marco del Departament d’Ensenyament para sacar a concurso la adjudicación del servicio de comedor en 190 escuelas de las comarcas del Maresme y el Vallès Oriental.

Un caramelo bien jugoso para las grandes empresas del sector de la alimentación. “No pasa desapercibido que sea el Maresme-Vallès Oriental, sede de la empresa SERHS, que por cierto inaugura sede en Mataró en breve, donde se haga esta prueba piloto”, advierte la CUP.

Se hace difícil pensar que renunciarán a esta legitimidad en la denuncia regalando las dos abstenciones que Mas necesita para repetir como Molt Honorable.

Cosas más difíciles de explicar se han visto, sin embargo.


Volver a la Portada de Logo Paperblog