MARIA ÀNGELS ANGLADA (Vic, 1930-Figueres, 1999) es una de las principales escritoras en lengua catalana del siglo XX.
Licenciada en Filología clásica, ha cultivado diversos géneros.
Entre otros libros, ha publicado las novelas Les Closes (1979), [amazon_textlink asin='841685307X' text='Sandàlies d'escuma' template='ProductLink' store='lasnuevemus07-21′ marketplace='ES' link_id='8a4cf8a1-3935-11e8-9e8f-e7f4bfc14a8c'] (1985),[amazon_textlink asin='8499300391′ text=' El violí d'Auschwitz' template='ProductLink' store='lasnuevemus07-21′ marketplace='ES' link_id='9662d783-3935-11e8-b9b7-71b119cbdb1e'] (1994) y El quadern d'Aram (1997); los ensayos Paisatge amb poetes (1988) y Paradís amb poetes (1993); y los poemarios Díptic (1972), Kyparíssia (1980), [amazon_textlink asin='1173092587′ text='Carmina cum fragmentis' template='ProductLink' store='lasnuevemus07-21′ marketplace='ES' link_id='cd2c1bb9-3935-11e8-b420-4ff22d571a08′] (1990), Arietta (1996) y Arietta II (póstumo, 2009).
En 2009 se publicó su [amazon_textlink asin='8493625094′ text='Poesia completa' template='ProductLink' store='lasnuevemus07-21′ marketplace='ES' link_id='0bd3d883-3936-11e8-873f-f944f2a8890d'] (Edicions Vitel·la, Bellcaire d'Empordà, Girona), a la que pertenecen estos poemas.
MÁS QUE AL HAYA
Más que al haya y al álamo, amigos del agua,
dedos de hielo han robado el oro de noviembre,
pero no la savia, mucho más nos despojan
los torbellinos que quieren quitarnos las palabras.
El árbol no perdería sólo las hojas
-amado vestido de siglos; quedaríamos
vacíos de nosotros, y nada, y corteza
de un árbol muerto en la tierra traicionada.
MÉS QUE AL FAIG Més que al faig i al pollancre, amics de l'aigua, dits de glaç han robat l'or del novembre, però no la saba, molt més ens despullen els torbs que volen prendre'ns les paraules. L'arbre no perdria sols les fulles -amat vestit de segles; restaríem buits de nosaltres, i no-res, i escorça d'un arbre mort a la terra traïda.NO SÉ JUGAR CON MÁSCARAS
No sé jugar con máscaras, amigos.
Amo demasiado nuestras palabras
de muchos labios de ceniza, grito y llama.
No me sirven para hacerlas fácil disfraz
de unos pocos pensamientos claros
ni para construirme, en árboles de misterio,
nidos de sueños remotos. En la encrucijada
de los caminos de la noche, la voz resuena:
hemos escogido, a la espera del alba
los dardos de la verdad, o un duro silencio.
NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES No sé jugar amb màscares, amics. Estimo massa les paraules nostres de molts llavis de cendra, crit i flama. No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa d'uns pocs pensaments clars ni per bastir-me, en arbres de misteri, nius de somnis remots. A la cruïlla dels camins de la nit, la veu ressona: hem escollit, en l'espera de l'alba els dards de la veritat, o un dur silenci.ALETEOS DE PÁJAROS
Aleteos de pájaros de noche ásperos y dulces,
extraños partos de la oscuridad: veo las manos
agrietando muros, y oigo las canciones
desvelando a los muertos en sus lechos de tierra.
Suave y gris y lenta luz del día
me despierta y me dice, ya lejos del sueño:
la voz del canto, si no trae el alba, rompe
con lanzas de claridad los caminos de la sombra.
BATECS D'OCELLS Batecs d'ocells de nit aspres i dolços, estranys parts de la fosca: veig les mans clivellar murs, i sento les cançons desvetllar els morts en els seus llits de terra. Suau i grisa i lenta llum del dia em desperta i em diu, ja lluny del somni: la veu del cant, si no duu l'alba, trenca amb llances de claror els camins de l'ombra.INFANCIA
No como el que caza mariposas
y las clava, aisladas de la vida,
huérfanas de la claridad que las rodeó
quiero recordar, infancia,
el temblor irisado de tus días.
Por tus jardines, por tus intactos bosques
y las frágiles ciudades de la esperanza,
muy libre vague la memoria,
entre la claridad tierna
y dorada de un tiempo de alas y flores.
No pas com el que caça papallones i les clava, isolades de la vida, orfes de la claror que les voltà vull recordar, infantesa, la tremolor irisada dels teus dies. Pels teus jardins, pels teus intactes boscos i les fràgils ciutats de l'esperança, ben lliure hi vagaregi la memòria, entre la claror tendra i daurada d'un temps d'ales i flors.